Benvolgut vianant :
A punt de fer transbord i seguir el viatge amb el també tronat tren núm. 2009, t'escric aquestes línies.
El nou sistema de finançament no és res més que un maquillatge del pèrfid sistema espanyol, envers les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià. territoris que són els únics veritablement espoliats. Insisteixo que voler presentar Madrid com a aportador és fals, donats els efectes "capital" i "seu", més altres de conveniència orientada que, en conjunt, l'implementen econòmicament.
Agradi o no, no es pot oblidar la història. Guerres i repressió a banda, cal no oblidar que l'esquifit estatut del 1979 mai es va desenvolupar del tot i sí fou laminat en diferents ocasions per part dels diferents governs centrals de torn. Amb la col·laboració inestimable del T.C. Es va exhaurir per ineficaç. El d'ara que ha nascut esquifit ja l'estan occint. Tot i que li diuen "llei orgànica" i el tenim mig atès a la U.V.I.
Pensa amic vianant, que els quatre fons de criteri anunciats com a reguladors. seran administrats pel govern central a conveniència de l'Espanya de matriu castellana, cosa ja més que vista des de fa segles. Sí, segles encara que ho dubtis. La trampa renovada és disposta i es veurà.
A la nació dominant encara és massa arrelada l'ambició insana i desmesurada. Sols cal recòrrer a les hemeroteques i gravacions per constatar un neofascisme latent i en diferents graus. Dit això com a exemple d'acompanyament del que t'escric.
Gent productiva n'hi ha, però no obstant abunda molt de lloc renumerat inútil a mantenir que és coixí de defensa del sistema. Donats a despotricar i a ignorar tot alló que no és de la seva "corda". també n'hi ha força.
No volen un estat plurinacional i això els desqualifica. Per altra banda ànimes provincianes no en manquen arreu d'aquest estat. Aquest concepte pèrfit s'acabarà de veure amb la sentència d'un T.C. que ja no hauria d'haver admès a tràmit el recurs contra l'estatut moribund que no ens protegeiex de res. Inadmissible el seu rol d'usurpador de poder democràtic. Permaneix una mena d'inquisició disfressada importada per invasions militars anteriors. Poder subvertit deriva a poder pervertit. El mal poder, la pitjor malaltía de la humanitat en tots els temps.
La seva història és demostrativa i per això la manipulen constantment. Vetllem per la nostra, penso jo amic invisible, donat que el que fem avui repercuteix en el demà.
Aquí a Catalunya hi haurà sapastres que continuaran negant i seguint el referent de diner de curta volada. "El meu diner, el meu benestar". Defecte mundial. (Is clear, is water).
El gran capital català enviarà els seus emissaris com sempre, guiats per projectes i balanços no pas generals, no pas universals. Tampoc els hi pertoca manar.
Si no hi ha reforçament social, polític, moral i econòmic, tan en el propi com col·lectiu i de gran abast, seguirem lliscant avall i ens allunyarem dels llocs significatius del segle XXl. Llavors continuarà la fuita de diner per aquest macro peatge de l'estat potiner. Estat concebut segons mala herència del passat i on manca integritat i coherència democràtica.
Estat que no admet la realitat plurinacional i de poca projecció enllà de les seves fronteres, malgrat les bones i meritoses intencions de minories diverses. I és que les inèrcies del passat frenan sempre moltes coses, a casa i a fora.
Amb l'any que s'enceta fa pensar aquella frase d'en Francesc Macià que esperonava tot dient : "UNA CATALUNYA POLÍTICAMENT LLIURE, SOCIALMENT JUSTA, ECONÒMICAMENT PRÒSPERA I ESPIRITUALMENT GLORIOSA". Rotundament actual, cal posar-la damunt d'imaginari faristol.
Per acabar donat que falta poc per sortir el tren i de moment no podré seguir escrivint, deixa'm que expressi alguns desitjos pel futur : Que Socialistes i P.P no rebin tant de suport, que millori E.R.C. i els que vulguin treballar per seguir bastint un estat propi. Finalment que tots nosaltres els ciutadans millorem la nostra formació política guiant-nos per referències sòlides i no les frívolament efímeres.
Desitjant-te un intens i profitòs any de raonament i a l'ensems esperarant el teu parer.
Sincerament,
Josep Roca.
dimecres, 31 de desembre del 2008
dissabte, 29 de novembre del 2008
TEMPS ORDINARI I TEMPS D'ADVENT
Ser agnòstic no priva de saber algunes coses de la litúrgia cristiana catòlica.
Considera l’Església que el temps ordinari és el que predomina i, a les celebracions que fan els diumenges en aquest període, que n’abasta una trentena i escaig de setmanes aproximadament li dona, com a color distintiu, el verd.
De molt antic s’associa aquest color a l’esperança. Al que és per arribar i il·lusiona. Per tan temps d’espera.
A aquesta alçada d’any la referida litúrgia entrarà en el període anomenat Advent, significat com temps “no mereixedor”. Que en cal d’altre.
Es considera que per aquestes dades comença el seu any litúrgic i el color que les distingeix passa a ser el morat. Color vinculat a la penitència, la vida humil, la discreció.
Va bé observar el ritual de l’Església per reforçar el coneixement general i els conceptes del procés en les coses. És una institució molt antiga que aglutina molta història diversa.
Tenir referència de processos històrics és primordial per esbrinar després cap a altres direccions.
Tot coneixement creix amb la informació contrastada i sense fixar-ne límits. Això possiblement és una de les pràctiques més difícils que hi ha. La no limitació, la recerca constant.
Es podria dir que tot es regula per aquest mètode impredictible a priori.. Alhora que tan difícil.
Si apliquem la descripció de procés que fa l’Església referenciant-se en colors per ajudar a comprendre millor el que es pretén, trobarem un sistema fàcil per a comprendre el moment polític que vivim a Catalunya.
Hem estat llarg temps en període ordinari, per tan color verd, color d’esperança.
Com en tot cicle, tampoc res és etern entre el que és al redós dels mortals. A un li succeeix un altre. Ara és període de canvi. El que ha estat ordinari fins ara, s’ha esgotat.
Hi ha crisi sobre crisi, i és que el temps també juga el seu paper, cíclicament. Clarificador si s’acompanya de la recerca deguda.
Hi ha la frase popular que recorda allò de que “les passarem morades”. Sinònim d’un final. Indicatiu de nou repte.
Coincideix amb el color de l’Advent. Temps “no mereixedor”. Que en cal altre, com s’ha dit.
Tenim doble litúrgia, o triple, o potser més per aquestes contrades veient el panorama polític de relació amb Espanya i l’ambició general amb paràmetres de gran abast planetari.
Observem :
Que si l’Estatut amenaçat per dotze suposats arcàngels magistrats de la Constitució per una banda, que si les absolucions que no es traspassen i això malgrat les no sagrades escriptures, podríem afegir.
A més a més que si el pecat de l’ambició pel diner fa escletxes i precipita als inferns les borses mundials i diluvia retruc financer/econòmic negatiu. Que si la pobresa s’incrementa per a determinades persones per la pèrdua de llocs de treball o la retallada d’ingressos generals i llur repercussió encadenada.
De tot plegat, litúrgies complexes és el que suportem i suporten altres més desfavorits.. Tan en l’aspecte econòmic com en el de valors, humans i socials, ja que acostuma a anar vinculat com se sap.
No sols hi ha els valors dels índex dels parquets del mercat lliure. Mercat lliure, considerat per molts com l’astre rei. Més que no pas el Sol.
Cert és que hi ha valors humans i socials que sotmetem a criteris interessats. Desplaçant-los segons el cas, o mercantilitzant-los si cal.
Per acabar, sols dir que no sóc monàrquic i tampoc professo veneració pels astres reis terrenals. Tampoc prego pels il·limitats recursos que per la via del poder o per la drecera del mercat lliure, enlluernen.
Penso que ser solidari és la millor inversió. Que quan més lliure, tan és del excés que sigui, més pots ser-ne de solidari i possiblement millor acompanyat s’estarà.
Benestar i esclavatge són òbviament antagònics, es podria afegir.
Recordo ara que per Nadal/Solstici d’Hivern, ja dins els cíclics períodes gèlids, el color de referència és el blanc.
Ho indica l’Església també, però abans de que aquesta existís ja ho feia la neu o la gebrada.
El Solstici d’Hivern posiciona, malgrat la negror de les llargues nits, un punt de retorn.
De naixement nou amb innocència primerenca, que els Herodes de torn voldran sentenciar, reordenar, reconduir. Parlaran de justícia i mercat lliure. D’una llibertat per a tothom, quan no tothom té la mateixa posició i recurs.
Quan per exemple, el Dret a Decidir per un Món més democràtic i solidari, el posen sota sospita. Això entre altres coses molt més greus que amb colors solament no es poden explicar.
Josep Roca.
Considera l’Església que el temps ordinari és el que predomina i, a les celebracions que fan els diumenges en aquest període, que n’abasta una trentena i escaig de setmanes aproximadament li dona, com a color distintiu, el verd.
De molt antic s’associa aquest color a l’esperança. Al que és per arribar i il·lusiona. Per tan temps d’espera.
A aquesta alçada d’any la referida litúrgia entrarà en el període anomenat Advent, significat com temps “no mereixedor”. Que en cal d’altre.
Es considera que per aquestes dades comença el seu any litúrgic i el color que les distingeix passa a ser el morat. Color vinculat a la penitència, la vida humil, la discreció.
Va bé observar el ritual de l’Església per reforçar el coneixement general i els conceptes del procés en les coses. És una institució molt antiga que aglutina molta història diversa.
Tenir referència de processos històrics és primordial per esbrinar després cap a altres direccions.
Tot coneixement creix amb la informació contrastada i sense fixar-ne límits. Això possiblement és una de les pràctiques més difícils que hi ha. La no limitació, la recerca constant.
Es podria dir que tot es regula per aquest mètode impredictible a priori.. Alhora que tan difícil.
Si apliquem la descripció de procés que fa l’Església referenciant-se en colors per ajudar a comprendre millor el que es pretén, trobarem un sistema fàcil per a comprendre el moment polític que vivim a Catalunya.
Hem estat llarg temps en període ordinari, per tan color verd, color d’esperança.
Com en tot cicle, tampoc res és etern entre el que és al redós dels mortals. A un li succeeix un altre. Ara és període de canvi. El que ha estat ordinari fins ara, s’ha esgotat.
Hi ha crisi sobre crisi, i és que el temps també juga el seu paper, cíclicament. Clarificador si s’acompanya de la recerca deguda.
Hi ha la frase popular que recorda allò de que “les passarem morades”. Sinònim d’un final. Indicatiu de nou repte.
Coincideix amb el color de l’Advent. Temps “no mereixedor”. Que en cal altre, com s’ha dit.
Tenim doble litúrgia, o triple, o potser més per aquestes contrades veient el panorama polític de relació amb Espanya i l’ambició general amb paràmetres de gran abast planetari.
Observem :
Que si l’Estatut amenaçat per dotze suposats arcàngels magistrats de la Constitució per una banda, que si les absolucions que no es traspassen i això malgrat les no sagrades escriptures, podríem afegir.
A més a més que si el pecat de l’ambició pel diner fa escletxes i precipita als inferns les borses mundials i diluvia retruc financer/econòmic negatiu. Que si la pobresa s’incrementa per a determinades persones per la pèrdua de llocs de treball o la retallada d’ingressos generals i llur repercussió encadenada.
De tot plegat, litúrgies complexes és el que suportem i suporten altres més desfavorits.. Tan en l’aspecte econòmic com en el de valors, humans i socials, ja que acostuma a anar vinculat com se sap.
No sols hi ha els valors dels índex dels parquets del mercat lliure. Mercat lliure, considerat per molts com l’astre rei. Més que no pas el Sol.
Cert és que hi ha valors humans i socials que sotmetem a criteris interessats. Desplaçant-los segons el cas, o mercantilitzant-los si cal.
Per acabar, sols dir que no sóc monàrquic i tampoc professo veneració pels astres reis terrenals. Tampoc prego pels il·limitats recursos que per la via del poder o per la drecera del mercat lliure, enlluernen.
Penso que ser solidari és la millor inversió. Que quan més lliure, tan és del excés que sigui, més pots ser-ne de solidari i possiblement millor acompanyat s’estarà.
Benestar i esclavatge són òbviament antagònics, es podria afegir.
Recordo ara que per Nadal/Solstici d’Hivern, ja dins els cíclics períodes gèlids, el color de referència és el blanc.
Ho indica l’Església també, però abans de que aquesta existís ja ho feia la neu o la gebrada.
El Solstici d’Hivern posiciona, malgrat la negror de les llargues nits, un punt de retorn.
De naixement nou amb innocència primerenca, que els Herodes de torn voldran sentenciar, reordenar, reconduir. Parlaran de justícia i mercat lliure. D’una llibertat per a tothom, quan no tothom té la mateixa posició i recurs.
Quan per exemple, el Dret a Decidir per un Món més democràtic i solidari, el posen sota sospita. Això entre altres coses molt més greus que amb colors solament no es poden explicar.
Josep Roca.
diumenge, 2 de novembre del 2008
ANÀS, CAIFÀS I ALTRES.
Saber en detall qui varen ser Anàs i Caifàs és fàcil. Hi ha els llibres corresponents, existeix l’internet i els seus viaranys i també es pot preguntar, si cal, a persones iniciades en temes de la religió cristiana on aquests dos noms hi són vinculats. Millor fer-ho per diferents conductes i amb ciutadans coneixedors d'aquesta història, per tenir-ne més àmplia referència. Resumint, cercar l'experíència contrastada en amplitud.
L'expressió ciutadans, que he escrit en el paràgraf anterior, haig de manifestar que m'agrada.
"Ciutadans de Catalunya! Ja sóc aquí !" Va cridar el President Terradellas al balcó del Palau de la Generalitat en tornar. Malgrat el que es pugui dir, tot un exemple de fortalesa i vitalitat moral.
Vaig ser-ne testimoni afortunat a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. No ho oblidaré mai. Vaig comprendre molt més del que ja havia espigolat de la nostra dura però captivadora i estimulant història. Vaig sentir-me ciutadà d'esperit republicà i universal. Lliure del llast empobridor dels Anàs i Caifàs d'aquell moment, i amatent enfront dels que vindrien.
Així és la vida amb reptes permanents i administradors de moralina que volten aprop.
Darrerament en circula una de minsa d'expressió anomenada "ciudadanos/ciutadans". És sucedani i tinc la impressió que la seva data de caducitat és més propera del que diu el seu etiquetat. Això passa en productes de mala qualitat i força vegades cíclicament.
Tornant a Anàs i Caifàs. Eren ciutadans notoris ara fa uns dos mil anys, més o menys, allà per les terres de l'anomenat encara Mig Orient i a l'entorn de Jerusalem, ciutat eterna, diuen, com Roma o la més nostrada Girona inmortal.
Tant és el qualificatiu davant la magna trascendència.
Ells dos, sogre i gendre sembla, tenien el seu estatus i poder i els defensaven tan com fos necessari. Si calia ser injustos o mantenir desordre no se'n estaven. El més important eren els seus interessos, les seves avantatges. Això sí, predicaven força referent a la moral a una poble més aviat molt pobre i ignorant, però no li donaven solucions. Cap ni una per sortir-se'n de l'atzucac.
Sort que la ignorància no és perfecte. Ja mig mil·leni abans d'Anàs i Caifàs el pensament de les contrades gregues havia proporcionat lucidesa encara vigent.
Vam tenir la sort que aquells grecs van venir a les nostres costes amb la seva més avançada cultura. També per sort, al decurs d'aquests dos mil anys, la cultura universal ha anat avençant. Amb excessiu i elevat cost dissortadament, però avençant.
En els conflictes d'interessos, antics i nous, entre la necessitat pel progrés o el manteniment de feixucs privilegis, sempre s'hi pot trobar personatges que recorden a Anàs i Caifàs. Ací, aquí i arreu.
Som ara, ací, aquí i arreu comunicats al mateix moment gairebé. Gràcies als avenços de tot ordre que fa que quasi tot sigui molt ràpid pel que fa a dades.
És llavors que surgeix l'evidència de que cal reciclar el que diuent els Anàs i Caifàs actuals.
Afortunadament actualment les persones no passem fam en general, però cert és que en general, també, tenim molt desconeixament escampat, inconnex.
Desconeixement o ignorància, tant és. És el mateix que s'ha dit abans: Que si ciutat eterna o ciutat inmortal, tant és. Que si Anàs o Caifàs, tant és.
Insisteixo que som ara en quan a temps, i som on som en quan a lloc.
El que no val és la situació d'atzucac en que es troben els Països Catalans. Ara, ací i aquí, en lectura absoluta i transversal. Si algú no ho vol entendre que pensi en alló del "Corredor Mediterràni" i vagi aprofondint.
Mantenir la mateixa relació com fins ara amb el poder polític que rau a Madrid, o no voler veure com està canviant el Món al nostre entorn, en aquests anys i els reptes que ens cal assumir, és ser deixeble dels Anàs i Caifàs de torn.
Aquest, prediquen un fals "seny catalans que ara no toca".Ens diuen per exemple: "Ara parleu de les reformes al cotxe del President del Parlament". Patètica consigna via diari ABC amb el que això implica. També de l'ossa Hvala, magnificant-la. Que volta per contrades araneses enutjant els amos d'aquelles terres, diuen. Per Astúries i Cantabria això no passa i en tenen força més de la mateixa espècie. Igual que a Madrid en quan a despesa en vehicles oficials, retornant a la consigna primera.
Fins quan durarà l'esperit provincià tot picant al primer esquer que ens posen al davant ? Perquè l’espoli fiscal, recordem-ho, no s’atura. O això no toca, ni ara ni mai ?
Hi ha qui en viu d'això, i els Anás i Caifàs casolans pregonen el seu d'esquer.Contra la ignorància, coneixement contrastat i fora la demagogia aliena i interessada.
Fem pinya i compte! Amb intel·ligència ja fa mils d'anys que els éssers humans vam aprendre a triar el gra de la palla. Ah!!, i per cert, també els animals i tota font de vida tríen els seus nutrients, encara que tinguin gana.
Josep Roca.
L'expressió ciutadans, que he escrit en el paràgraf anterior, haig de manifestar que m'agrada.
"Ciutadans de Catalunya! Ja sóc aquí !" Va cridar el President Terradellas al balcó del Palau de la Generalitat en tornar. Malgrat el que es pugui dir, tot un exemple de fortalesa i vitalitat moral.
Vaig ser-ne testimoni afortunat a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. No ho oblidaré mai. Vaig comprendre molt més del que ja havia espigolat de la nostra dura però captivadora i estimulant història. Vaig sentir-me ciutadà d'esperit republicà i universal. Lliure del llast empobridor dels Anàs i Caifàs d'aquell moment, i amatent enfront dels que vindrien.
Així és la vida amb reptes permanents i administradors de moralina que volten aprop.
Darrerament en circula una de minsa d'expressió anomenada "ciudadanos/ciutadans". És sucedani i tinc la impressió que la seva data de caducitat és més propera del que diu el seu etiquetat. Això passa en productes de mala qualitat i força vegades cíclicament.
Tornant a Anàs i Caifàs. Eren ciutadans notoris ara fa uns dos mil anys, més o menys, allà per les terres de l'anomenat encara Mig Orient i a l'entorn de Jerusalem, ciutat eterna, diuen, com Roma o la més nostrada Girona inmortal.
Tant és el qualificatiu davant la magna trascendència.
Ells dos, sogre i gendre sembla, tenien el seu estatus i poder i els defensaven tan com fos necessari. Si calia ser injustos o mantenir desordre no se'n estaven. El més important eren els seus interessos, les seves avantatges. Això sí, predicaven força referent a la moral a una poble més aviat molt pobre i ignorant, però no li donaven solucions. Cap ni una per sortir-se'n de l'atzucac.
Sort que la ignorància no és perfecte. Ja mig mil·leni abans d'Anàs i Caifàs el pensament de les contrades gregues havia proporcionat lucidesa encara vigent.
Vam tenir la sort que aquells grecs van venir a les nostres costes amb la seva més avançada cultura. També per sort, al decurs d'aquests dos mil anys, la cultura universal ha anat avençant. Amb excessiu i elevat cost dissortadament, però avençant.
En els conflictes d'interessos, antics i nous, entre la necessitat pel progrés o el manteniment de feixucs privilegis, sempre s'hi pot trobar personatges que recorden a Anàs i Caifàs. Ací, aquí i arreu.
Som ara, ací, aquí i arreu comunicats al mateix moment gairebé. Gràcies als avenços de tot ordre que fa que quasi tot sigui molt ràpid pel que fa a dades.
És llavors que surgeix l'evidència de que cal reciclar el que diuent els Anàs i Caifàs actuals.
Afortunadament actualment les persones no passem fam en general, però cert és que en general, també, tenim molt desconeixament escampat, inconnex.
Desconeixement o ignorància, tant és. És el mateix que s'ha dit abans: Que si ciutat eterna o ciutat inmortal, tant és. Que si Anàs o Caifàs, tant és.
Insisteixo que som ara en quan a temps, i som on som en quan a lloc.
El que no val és la situació d'atzucac en que es troben els Països Catalans. Ara, ací i aquí, en lectura absoluta i transversal. Si algú no ho vol entendre que pensi en alló del "Corredor Mediterràni" i vagi aprofondint.
Mantenir la mateixa relació com fins ara amb el poder polític que rau a Madrid, o no voler veure com està canviant el Món al nostre entorn, en aquests anys i els reptes que ens cal assumir, és ser deixeble dels Anàs i Caifàs de torn.
Aquest, prediquen un fals "seny catalans que ara no toca".Ens diuen per exemple: "Ara parleu de les reformes al cotxe del President del Parlament". Patètica consigna via diari ABC amb el que això implica. També de l'ossa Hvala, magnificant-la. Que volta per contrades araneses enutjant els amos d'aquelles terres, diuen. Per Astúries i Cantabria això no passa i en tenen força més de la mateixa espècie. Igual que a Madrid en quan a despesa en vehicles oficials, retornant a la consigna primera.
Fins quan durarà l'esperit provincià tot picant al primer esquer que ens posen al davant ? Perquè l’espoli fiscal, recordem-ho, no s’atura. O això no toca, ni ara ni mai ?
Hi ha qui en viu d'això, i els Anás i Caifàs casolans pregonen el seu d'esquer.Contra la ignorància, coneixement contrastat i fora la demagogia aliena i interessada.
Fem pinya i compte! Amb intel·ligència ja fa mils d'anys que els éssers humans vam aprendre a triar el gra de la palla. Ah!!, i per cert, també els animals i tota font de vida tríen els seus nutrients, encara que tinguin gana.
Josep Roca.
dimarts, 30 de setembre del 2008
QUO VADIS TERRES CATALANES ?
Quo vadis Catalunya estricte, segons fronteres provincials imposades !
Avui trenta (30) de setembre del 2008 es compleixen tres (3) anys, (era un 30/9/2005), de l'aprovació per part del Parlament, i després d'haver-se assessorat amb el Consell Consultiu de la Generalitat, d'una Proposta de Reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
Dels 135 diputats, 120 hi votaren a favor, això és un 90%. Es requeria el 66%, percentage altament superat llavors. Després ... les provincianes rebaixes.
A dia d'avui, què hi ha d'allò ? Què hi ha en curs polític ? En quin estat som i en quin estat ens trobem la majoria de ciutadans, indistintament de la llengua materna que tinguem ?
És la Catalunya optimista ? Segur que no. És la Catalunya sotmesa a un estat amb poca tradició democràtica, on hi ha excés de sentiments excloents i intolerància envers les diferències nacionals perifèriques.
Arribats ací, aprofito per tenir un "sentit" record a tots els que es van empassar l'am d'aquest recien eslogan publicitari i no n'en tret profit ni el treuran mai, que ho sapiguen aquests ciutadans i m'excusin de no ser políticament correcte.
Dèficits fiscals autèntics, és el que hi ha entre altres greus mancances nacionals. encapçalats per les Illes, Catalunya i el País Valencià. Drama de fa anys, drama centenari.
N'hi ha que ja els hi va bé, diuen, però el país en conjunt va tort amb el llast que tenim arrapapat. Els números que s'otorga a Madrid, en quan a dèficit fiscal, ("ells s'ho couen, ells s'ho menjan", diuen en aquelles contrades) són inexactes, doncs l'efecte econòmic de capitalitat i seus diverses centralitzades aconseguides en avantatge tot sigui dit, fa que distorsionin el balanç final.
Les óptiques de lectures fiscals presentades per l'actual govern central la passada primavera, falsejan el que es va mostrar, després d'anys i panys de reclamar-ho. Es dirà perquè.
Hi havia una llei que obligaba a mostrar-les... però...
A Espanya les lleis és cosa d'amistats. Ho és que no ens hem adonat encara !
Si Madrid té la balança fiscal castigada com ens volen fer veure, doncs que s'ajunti amb les comunitats que la tenen positiva i més que engreixada. Amb cap interès de millorar la seva nula aportació. Com que ja els hi va bé així... ! Sent de la seva corda suposo que acceptaran aquest Madrid maltractat fiscalment segons pregonen !
Quina "comedia costumbrista de la mejor tradición", entre comunitats espanyoles, penso jo com a descregut irreverent.
El "teatro costumbrista" no ha fet mai gaire via a les nostres terres, en general. Tot hi que n'hi ha que ho troben bé.
Faig una pausa hi aprofito per a saludar als alliberats ciutadans d'Andorra i als menys afavorits de La Franja, Catalunya Nord i l'Alguer, agraïnt de pas al cantant de l'illa de Sardenya, Sr. Claudio Gabriel Sanna i als seus companys, la seva fidelitat a les nostres terres comunes i a la nostra comuna parla. Ho escric com a exemple. Ser provincià no prova ni a Itàlia.
Perquè esmentar aquestes altres terres ? Doncs segueixo.
Les Terres Catalanes no són cap producte inventat, són el resultat d'una voluntat, d'una cultura amb la seva pròpia llengua i la seva pròpia aportació al progrés humà.
Aportació rica i plena que encara esperona, malgrat les supeditacions, negacions, persecucions, expoliacions i els greus propis errors, obviament.
La gent que ha deixat petjada, i deixa encara avui, fa que s'ho valguin aquestes Terres Catalanes. Així s'ha fet la nostra Nació i així es fa en el dia a dia, malgrat tot i totes les desqualificacions i negatives dels intolerants aprofitats, dels porucs o els indiferents.
La Nació Catalana existeix per que hi ha voluntat de progrés, tan en el passat com en el present. Més enllà de "Constituciones", "Leyes Orgánicas" o "République"
La voluntat de progrés no té fronteres, sols cal voluntat, qualitat i unió col·lectiva amb democràcia. Les Terres Catalanes tenen segur aquestes tres "soques" i moltes més per descomptat.
Siguem d'on siguem, i vinguem d'on vinguem, fem l'autèntica Terra Optimista, la dignitat col·lectiva també porta al Benestar i el Progrés Col·lectiu.
Per començar primer ens cal posar a Espanya al seu lloc, i a l'ensems a nosaltres en el nostre de lloc dins la Comunitat Internacional, amb els seus reptes i responsabilitats.
Malgrat les crisis periòdiques, cosa afegida a la nostra pròpia llarga i costosa crisi com a Nació sense estat propi. L'adversitat sempre és repte a superar.
L'amistat, cosa important, neix en el respecte mutu. Això val tant per a les persones com per a les nacions.
Nacions que seran vàlides sols com a filles de voluntats col·lectives democràticament expressades, sense imposicions ni restriccions. Democràticament ben conduïdes.
Mostrant aquestes a més a més les credencials bàsiques d'aportació particular territorial, com a graó cap a la justícia i sostenibilitat mundial. Com a gestors responsables en lloc definit.
Les Terres Catalanes, la nostra Nació, té el capital humà, de coneixament i patrimoni per exigir i exercir aquesta responsabilitat d'Estat. Tenim seny i rauxa, cal compensar-ho.
Siguem valents i intel·ligents. És l'autèntic camí per l'Optimisme.
Josep Roca.
30 de setembre del 2008 i... en vindrán d'altres de millors.
Avui trenta (30) de setembre del 2008 es compleixen tres (3) anys, (era un 30/9/2005), de l'aprovació per part del Parlament, i després d'haver-se assessorat amb el Consell Consultiu de la Generalitat, d'una Proposta de Reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
Dels 135 diputats, 120 hi votaren a favor, això és un 90%. Es requeria el 66%, percentage altament superat llavors. Després ... les provincianes rebaixes.
A dia d'avui, què hi ha d'allò ? Què hi ha en curs polític ? En quin estat som i en quin estat ens trobem la majoria de ciutadans, indistintament de la llengua materna que tinguem ?
És la Catalunya optimista ? Segur que no. És la Catalunya sotmesa a un estat amb poca tradició democràtica, on hi ha excés de sentiments excloents i intolerància envers les diferències nacionals perifèriques.
Arribats ací, aprofito per tenir un "sentit" record a tots els que es van empassar l'am d'aquest recien eslogan publicitari i no n'en tret profit ni el treuran mai, que ho sapiguen aquests ciutadans i m'excusin de no ser políticament correcte.
Dèficits fiscals autèntics, és el que hi ha entre altres greus mancances nacionals. encapçalats per les Illes, Catalunya i el País Valencià. Drama de fa anys, drama centenari.
N'hi ha que ja els hi va bé, diuen, però el país en conjunt va tort amb el llast que tenim arrapapat. Els números que s'otorga a Madrid, en quan a dèficit fiscal, ("ells s'ho couen, ells s'ho menjan", diuen en aquelles contrades) són inexactes, doncs l'efecte econòmic de capitalitat i seus diverses centralitzades aconseguides en avantatge tot sigui dit, fa que distorsionin el balanç final.
Les óptiques de lectures fiscals presentades per l'actual govern central la passada primavera, falsejan el que es va mostrar, després d'anys i panys de reclamar-ho. Es dirà perquè.
Hi havia una llei que obligaba a mostrar-les... però...
A Espanya les lleis és cosa d'amistats. Ho és que no ens hem adonat encara !
Si Madrid té la balança fiscal castigada com ens volen fer veure, doncs que s'ajunti amb les comunitats que la tenen positiva i més que engreixada. Amb cap interès de millorar la seva nula aportació. Com que ja els hi va bé així... ! Sent de la seva corda suposo que acceptaran aquest Madrid maltractat fiscalment segons pregonen !
Quina "comedia costumbrista de la mejor tradición", entre comunitats espanyoles, penso jo com a descregut irreverent.
El "teatro costumbrista" no ha fet mai gaire via a les nostres terres, en general. Tot hi que n'hi ha que ho troben bé.
Faig una pausa hi aprofito per a saludar als alliberats ciutadans d'Andorra i als menys afavorits de La Franja, Catalunya Nord i l'Alguer, agraïnt de pas al cantant de l'illa de Sardenya, Sr. Claudio Gabriel Sanna i als seus companys, la seva fidelitat a les nostres terres comunes i a la nostra comuna parla. Ho escric com a exemple. Ser provincià no prova ni a Itàlia.
Perquè esmentar aquestes altres terres ? Doncs segueixo.
Les Terres Catalanes no són cap producte inventat, són el resultat d'una voluntat, d'una cultura amb la seva pròpia llengua i la seva pròpia aportació al progrés humà.
Aportació rica i plena que encara esperona, malgrat les supeditacions, negacions, persecucions, expoliacions i els greus propis errors, obviament.
La gent que ha deixat petjada, i deixa encara avui, fa que s'ho valguin aquestes Terres Catalanes. Així s'ha fet la nostra Nació i així es fa en el dia a dia, malgrat tot i totes les desqualificacions i negatives dels intolerants aprofitats, dels porucs o els indiferents.
La Nació Catalana existeix per que hi ha voluntat de progrés, tan en el passat com en el present. Més enllà de "Constituciones", "Leyes Orgánicas" o "République"
La voluntat de progrés no té fronteres, sols cal voluntat, qualitat i unió col·lectiva amb democràcia. Les Terres Catalanes tenen segur aquestes tres "soques" i moltes més per descomptat.
Siguem d'on siguem, i vinguem d'on vinguem, fem l'autèntica Terra Optimista, la dignitat col·lectiva també porta al Benestar i el Progrés Col·lectiu.
Per començar primer ens cal posar a Espanya al seu lloc, i a l'ensems a nosaltres en el nostre de lloc dins la Comunitat Internacional, amb els seus reptes i responsabilitats.
Malgrat les crisis periòdiques, cosa afegida a la nostra pròpia llarga i costosa crisi com a Nació sense estat propi. L'adversitat sempre és repte a superar.
L'amistat, cosa important, neix en el respecte mutu. Això val tant per a les persones com per a les nacions.
Nacions que seran vàlides sols com a filles de voluntats col·lectives democràticament expressades, sense imposicions ni restriccions. Democràticament ben conduïdes.
Mostrant aquestes a més a més les credencials bàsiques d'aportació particular territorial, com a graó cap a la justícia i sostenibilitat mundial. Com a gestors responsables en lloc definit.
Les Terres Catalanes, la nostra Nació, té el capital humà, de coneixament i patrimoni per exigir i exercir aquesta responsabilitat d'Estat. Tenim seny i rauxa, cal compensar-ho.
Siguem valents i intel·ligents. És l'autèntic camí per l'Optimisme.
Josep Roca.
30 de setembre del 2008 i... en vindrán d'altres de millors.
dimarts, 26 d’agost del 2008
CUES DE PANSA PER A LA MEMÒRIA
Als darrers trenta anys s’ha instal.lat al gruix de la societat dels Països Catalans el costum majoritari i excessiu de referenciar-se políticament i econòmicament envers Madrid com a nucli principal del poder, com a referent quasi únic en molts casos, on al darrera hi havia, i encara hi ha un gran mercat d’àmbit socio-econòmic.
Poder i espectativa en part evident, però beneficiós amb avantatge per l’Espanya de matriu castellana amb tot el que això arrossega i penalitza a les nacions restants. No oblidem que aquest estat s’ha bastit amb guerres, agradi o no, i les regles de joc les ha marcat força el fet de l’anomenada “Transición”, ignorant deliberadament els precedents d’identitats nacionals plenes clarament diferenciades i arrossegant imposicions no democràtiques anteriors apart de la corona. La negació interessada com a constant, per part del poder central de torn.
Els ciutadans ho em abonat en general i per molt diverses actituts, però sobretot per falta de cultura política i democrática profunda, i ara som dins una nova versió de provincianisme.
Ara, també, ens adonem un cop més, que aquest estat té mecanismes per traïr, mentir, falsejar, distorsionar i seguir expoliant i reprimint la Nació Catalana, de diferents maneres segons s’ha vist des de fa segles. Som en una democràcia “a la espanyola” i l’agressió permaneix, ara actualitzada. Tinguem present el Tribunal Constitucional i el que manega, o el tracte a l’Estatut del 1979 mai completat, o el sorgit del nostre dèbil Parlament el 30 de setembre del 2005 i com va quedar escrit el 2006, finalment el que està succeïnt aquests any del 2008. No ignorem tampoc les històries d’abans.
Actualment el paisatge és més complexe comparat amb el passat, com també ho és a nivell mundial. Tot ha canviat força, és evident. Hi ha crisi, però és cert que també hi ha més benestar, i això sobre tot pel gran flux de diner forani que va arribar i encara arriba a l’estat, no pas per l’èxit interior de modernitat ja que és sols l’oferta d’un mercat obert de quranta milions d’habitants que va reportar un efecte dinamitzador. Àmbit amb escasa investigació i tecnología pròpia competitiva actualment encara i, dit això de passada.
Cert també és que hi ha nous reptes i que pel camí de la dependència política se’ns frena i descavalca de la gran cursa iniciada. És el gran llast per suportar inútils funcionaris i segments socials inproductius instal.lats en la idea de “despreciar cuanto se ignora” mentre els hi arriba un diner fácil de les Illes Balears, Catalunya i la anomenada Comunitat Valenciana, per ”Òptica de Flux Monetàri”, no pas la distorsionadora de “Càrrega-Benefici” que potencia Madrid.
Quedi clar que, el que no ha canviat és l’expoli que patim com a conjunt. Les regles de joc polítiques donades són malèvoles i perjudicials si volem competir amb mentalitat adequada dins d’aquest nou Món que s’està mostrant. Resultat de fets complexos però dinàmics i irreversibles. És palmari reconèixer que no tothom ho considera i valora igual dins la nostra societat. A molts ja els hi va bé amb criteri individual no col·lectiu. Això sí, sempre voldran el millor servei i tracte personal en tot el que els hi calgui o desitjin, siguin persones físiques o jurídiques.
Els ciutadans, en general, som causants per actituts i hàbits provincians del que estem suportant política i fiscalment, i l’arrel d’això és com hem votat durant aquestes dècades.
Cal adonar-se’n que que tan el P. P. i sobre tot el P.S. O.E., pel que diu i després fa, són un problema greu pel conjunt de la nostra societat i, votar un P.S.C. supeditat no és precisament garantía per afrontar els nous reptes. Ells en parlen perquè tenen poder però, amb la seva renúncia constant a assumir la plena catalanitat són gran part del problema, al ser desproporcionadament captius de la seus dels carrers Génova i Ferraz de Madrid i el que allà si cou. Compte!, no són babaus. Potser ho són els que escolten i creuen en frases electorals buides que pregonan quan toca, o s’empassen el que diuen o escriuen certs mitjans de comunicació. No penso que ho siguin, pel bé del conjunt del país. A més la gent és com és.
El que ara tenim és el resultat de les nostres accions col·lectives precedents. Amb les implicacions o renúncies donades. Vull fer incís que el “tant me fa” porta a ser captius de l’entorn dominant. Això es pot explicar fàcilment amb matemàtiques i entendre millor el que ara tenim. El “ja s’ho faran” també comptabilitza. El resultat : Un estat que ens disfunciona.
Modestament vull fer una crida perqué els ciutadans, diversos i complexos dels Països Catalans, comencessim a votar opcions més enllà del “provincianisme”, i anar per endavant del que diguin els mitjans audiovisuals, on n’hi ha força que són controlats per poders fàctits que marcan massa l’agenda política. Succeeix a molts països.
Cal reduïr l’excessiva presència de partits poderosos i altres que sols són comparses dels primers i que, tots plegats, allarguen i reescriuen aquest provincianisme impropi que suportem i ens fa menys competitius, provincians en resum.Tan a nivell individual (expoli de 2.600’-€/persona/any a Catalunya com a exemple), com col·lectivament (la xifra anterior multiplicada per 7 milions, igualment com a exemple).
Aquí vull fer un incís per recordat que ha sigut Esquerra Republicana de Catalunya el que més ha denuciat el maltracte polític dins aquest estat. Tant històricament com actualment. Per aquests motius els ciutadans reben informació més distorsionada i enverinada sobre aquest partit. És normal donat el conjunt polític general d’aquestes “espanyes” on ens trobem.
Constatat, no ho oblidem tampoc, que el recurs de “peix al cove”, no ha reeixit pel seu baix perfil a llarga distància, (augment del deute històric com a resultant i perdent musculació política una part significativa socialment i econòmicament). Moures entremig de tot no és fácil per l’E.R.C. i el que significa per voler bastir un estat propi i competent, present a consciències de força ciutadanes i ciutadans dubtosos de les moltes possibilitats a usar, si hi ha criteri amb disciplina. Congruència per entendre’ns.
Tinguem memòria i criteri complet, Això vol dir incorporar amb més vigor el fet nacional català que no és un fet romàntic sino una forma d’entendre les relacions humanes i manera de prosperar amb treball i intel·ligència. Com sempre més o menys ha sigut, malgrat els veïns polítics dominants. És factor valuós a incloure en el càlcul. És més que el catalanisme indefinit.
Pel que fa a les relacions amb els espanyols cal que siguin normals, d’gual a igual. Normals, d’igual a igual, quedi clar. Entenem-ho, expliquem-ho i insitim-hi. No com fins ara aprofitats els primers actualment per periodes de foscúria i en posició d’avantatge, ja que continuant així sols seguirem com a ciutadans de segona per més que es negui. El dret a decidir no prescriu, recordem-ho sempre.
Tal com fan les lleis, com les manipulan que és cosa demostrada, i encara que les anomenin “Orgánicas” pels estatuts d’autonomia o com vulguin dir-ho, ser trampós és il·legal arreu.
Ja és hora de que els catalans, indistintament del naixement o la procedència, comencem a menjar CUES DE PANSA per reforçar la memòria i preparar el nostre futur col·lectiu, que la mundialització no és “café para todos” i cal debilitar els que ens volen sols “provincianos”.
Poder i espectativa en part evident, però beneficiós amb avantatge per l’Espanya de matriu castellana amb tot el que això arrossega i penalitza a les nacions restants. No oblidem que aquest estat s’ha bastit amb guerres, agradi o no, i les regles de joc les ha marcat força el fet de l’anomenada “Transición”, ignorant deliberadament els precedents d’identitats nacionals plenes clarament diferenciades i arrossegant imposicions no democràtiques anteriors apart de la corona. La negació interessada com a constant, per part del poder central de torn.
Els ciutadans ho em abonat en general i per molt diverses actituts, però sobretot per falta de cultura política i democrática profunda, i ara som dins una nova versió de provincianisme.
Ara, també, ens adonem un cop més, que aquest estat té mecanismes per traïr, mentir, falsejar, distorsionar i seguir expoliant i reprimint la Nació Catalana, de diferents maneres segons s’ha vist des de fa segles. Som en una democràcia “a la espanyola” i l’agressió permaneix, ara actualitzada. Tinguem present el Tribunal Constitucional i el que manega, o el tracte a l’Estatut del 1979 mai completat, o el sorgit del nostre dèbil Parlament el 30 de setembre del 2005 i com va quedar escrit el 2006, finalment el que està succeïnt aquests any del 2008. No ignorem tampoc les històries d’abans.
Actualment el paisatge és més complexe comparat amb el passat, com també ho és a nivell mundial. Tot ha canviat força, és evident. Hi ha crisi, però és cert que també hi ha més benestar, i això sobre tot pel gran flux de diner forani que va arribar i encara arriba a l’estat, no pas per l’èxit interior de modernitat ja que és sols l’oferta d’un mercat obert de quranta milions d’habitants que va reportar un efecte dinamitzador. Àmbit amb escasa investigació i tecnología pròpia competitiva actualment encara i, dit això de passada.
Cert també és que hi ha nous reptes i que pel camí de la dependència política se’ns frena i descavalca de la gran cursa iniciada. És el gran llast per suportar inútils funcionaris i segments socials inproductius instal.lats en la idea de “despreciar cuanto se ignora” mentre els hi arriba un diner fácil de les Illes Balears, Catalunya i la anomenada Comunitat Valenciana, per ”Òptica de Flux Monetàri”, no pas la distorsionadora de “Càrrega-Benefici” que potencia Madrid.
Quedi clar que, el que no ha canviat és l’expoli que patim com a conjunt. Les regles de joc polítiques donades són malèvoles i perjudicials si volem competir amb mentalitat adequada dins d’aquest nou Món que s’està mostrant. Resultat de fets complexos però dinàmics i irreversibles. És palmari reconèixer que no tothom ho considera i valora igual dins la nostra societat. A molts ja els hi va bé amb criteri individual no col·lectiu. Això sí, sempre voldran el millor servei i tracte personal en tot el que els hi calgui o desitjin, siguin persones físiques o jurídiques.
Els ciutadans, en general, som causants per actituts i hàbits provincians del que estem suportant política i fiscalment, i l’arrel d’això és com hem votat durant aquestes dècades.
Cal adonar-se’n que que tan el P. P. i sobre tot el P.S. O.E., pel que diu i després fa, són un problema greu pel conjunt de la nostra societat i, votar un P.S.C. supeditat no és precisament garantía per afrontar els nous reptes. Ells en parlen perquè tenen poder però, amb la seva renúncia constant a assumir la plena catalanitat són gran part del problema, al ser desproporcionadament captius de la seus dels carrers Génova i Ferraz de Madrid i el que allà si cou. Compte!, no són babaus. Potser ho són els que escolten i creuen en frases electorals buides que pregonan quan toca, o s’empassen el que diuen o escriuen certs mitjans de comunicació. No penso que ho siguin, pel bé del conjunt del país. A més la gent és com és.
El que ara tenim és el resultat de les nostres accions col·lectives precedents. Amb les implicacions o renúncies donades. Vull fer incís que el “tant me fa” porta a ser captius de l’entorn dominant. Això es pot explicar fàcilment amb matemàtiques i entendre millor el que ara tenim. El “ja s’ho faran” també comptabilitza. El resultat : Un estat que ens disfunciona.
Modestament vull fer una crida perqué els ciutadans, diversos i complexos dels Països Catalans, comencessim a votar opcions més enllà del “provincianisme”, i anar per endavant del que diguin els mitjans audiovisuals, on n’hi ha força que són controlats per poders fàctits que marcan massa l’agenda política. Succeeix a molts països.
Cal reduïr l’excessiva presència de partits poderosos i altres que sols són comparses dels primers i que, tots plegats, allarguen i reescriuen aquest provincianisme impropi que suportem i ens fa menys competitius, provincians en resum.Tan a nivell individual (expoli de 2.600’-€/persona/any a Catalunya com a exemple), com col·lectivament (la xifra anterior multiplicada per 7 milions, igualment com a exemple).
Aquí vull fer un incís per recordat que ha sigut Esquerra Republicana de Catalunya el que més ha denuciat el maltracte polític dins aquest estat. Tant històricament com actualment. Per aquests motius els ciutadans reben informació més distorsionada i enverinada sobre aquest partit. És normal donat el conjunt polític general d’aquestes “espanyes” on ens trobem.
Constatat, no ho oblidem tampoc, que el recurs de “peix al cove”, no ha reeixit pel seu baix perfil a llarga distància, (augment del deute històric com a resultant i perdent musculació política una part significativa socialment i econòmicament). Moures entremig de tot no és fácil per l’E.R.C. i el que significa per voler bastir un estat propi i competent, present a consciències de força ciutadanes i ciutadans dubtosos de les moltes possibilitats a usar, si hi ha criteri amb disciplina. Congruència per entendre’ns.
Tinguem memòria i criteri complet, Això vol dir incorporar amb més vigor el fet nacional català que no és un fet romàntic sino una forma d’entendre les relacions humanes i manera de prosperar amb treball i intel·ligència. Com sempre més o menys ha sigut, malgrat els veïns polítics dominants. És factor valuós a incloure en el càlcul. És més que el catalanisme indefinit.
Pel que fa a les relacions amb els espanyols cal que siguin normals, d’gual a igual. Normals, d’igual a igual, quedi clar. Entenem-ho, expliquem-ho i insitim-hi. No com fins ara aprofitats els primers actualment per periodes de foscúria i en posició d’avantatge, ja que continuant així sols seguirem com a ciutadans de segona per més que es negui. El dret a decidir no prescriu, recordem-ho sempre.
Tal com fan les lleis, com les manipulan que és cosa demostrada, i encara que les anomenin “Orgánicas” pels estatuts d’autonomia o com vulguin dir-ho, ser trampós és il·legal arreu.
Ja és hora de que els catalans, indistintament del naixement o la procedència, comencem a menjar CUES DE PANSA per reforçar la memòria i preparar el nostre futur col·lectiu, que la mundialització no és “café para todos” i cal debilitar els que ens volen sols “provincianos”.
dilluns, 30 de juny del 2008
LA NORMALITAT, LA LLETRA I L'ESTUPIDESA
A l'anterior legislatura, la ministra de torn del "Gobierno Central del Estado" en constatar que el nivell de resultats i notes dels estudiants de secundària i altres minvaba, va decidir aplicar una hora més de l'idioma castellà. Per decret i a nivell d'estat.
Fantàstic ! Pel càlcul, la química, la geografia, la història, etc. Si baixa el nivell de tot, doncs una hora més d'un idioma que sembla que, vist així, tingui propietats miraculoses !
La cosa encara cueja. A les Balears i el Pais Valencià ho pateixen força més encara. De fa segles, tres exactament. La llengua pròpia és bandejada, abastament, als centres d'estudis de tot nivell. Cal recordar com es diu aquesta llengua? Molts milers d'alumnes ni tan sols hi tenen accés a la seva, la del seu pais.
Si als estudiants de "les espanyes" la pèrdua global del promig dels seus resultats, es considera que se'ls pot adreçar d'aquesta manera, n'hi ha molts de ciutadans llavors que són a fregar en l'adoració de "totems" i similars.
No és broma. Pensen i tèmen aquests nacionalistes espanyols de matriu imperialista que, amb l'arribada de tanta gent immigrada als darrers anys a Catalunya i els altres territoris mencionats, no fos cosa que els fills i els seus pares nouvinguts mateixos, aprenguessin el català al mateix nivell que el castellà.
Idioma aquest últim molt necessitat de "Manifiestos por la Lengua Común", segons banderí de pseudodemòcrates i seguici posterior de temerosos de la seva pròpia estricta realitat. Grotesc, però sobretot perillós. Pel trasfons d'intolerància ja coneguda. Pels de bona fe dir-lis que prenguin aire nou tot aprenent, per exemple, altres idiomes parlats dins l'estat. Així no els hi caldrà anar gaire lluny i no es perdran dins la grandesa d'aquest Món que ens acull a tots.
Que tinguin clar que el factor de proximitat ajuda a comprendre millor els factors posteriors, els de més llunyania. Per aquesta via s'adquireix el coneixament ben estructurat. És com l'escola pels infants. Pas a pas i fent-nos adults.
El decret en questió, com altres, envaeix les competències de l'Estatut de Catalunya, perquè clar, pensan els imperialistes : "de nación no hay mas que una y correponde a todos los españoles ..." i tal i qual, com fa la seva cançó.
Per aquesta via es mostra clarament, un cop més, la manca de seguretat que els hi reporta l'aprofondiment de la democràcia. Perquè, el que és cert, és que tenim una democràcia de mínims. Una democràcia a l'espanyola i que a molts els hi sembla massa.
Amb tal disbarat científic parlant de l'hora de més en castellà per a millorar el promig de resultats, estirabot polític i de molta mala baba, es vol uniformitzar aquest estat que la seva principal sort rau en la posició geogràfica i la resultant de segles de manca de cultura política democràtica, de resultat de guerres i deliri totalitari de diferents nivells principalment. És el que hi ha.
Funcionaran millor els trens amb una hora més als centres d'estudi, d'un determinat idioma ?
Ara que s'acaba el període de renda, s'acabarà, l'any vinent gràcies a una hora més de castellà, la continuada política d'expoli fiscal ?
Es poden dir tantes coses, als creadors de "tòtems interessats" però sols n'afegiré dues i ben diverses :
1 ra.- Que si fixin aquests imperialistes, conscients o inconscients, en com s'estructura la Confederació Helvètica i els seus resultats en benestar general, democràcia i competitivitat. Per exemple. O millor dit, fixem-nos-hi nosaltrtes i expliquem-ho.
2 na.- Una anècdota. Fa anys, quan per un tema a veure amb l'idioma català i que el va obligar a exiliar-se, se li va preguntar al cantant Joan Manuel Serrat de pas per l'Argentina i en un plató de televisió, si l'idioma castellà era agressiu. Ell va respondre amb la normalitat que li correspon a la lletra, la que sigui i de la llengua que sigui, que: "No son agresivos los idiomas, si lo son muchas veces las personas que los utilizan".
Em va dir un argentí que hi era que va esclatar una ovació.
L'estupidesa és un problema que pot esdevenir xacra. Té molts camins. Els esperits totalitaris la fomenten, la història i el dia a dia ho mostra a qui ho vulgui veure. El concepte normalitat entre persones diverses la sofreig.
Fantàstic ! Pel càlcul, la química, la geografia, la història, etc. Si baixa el nivell de tot, doncs una hora més d'un idioma que sembla que, vist així, tingui propietats miraculoses !
La cosa encara cueja. A les Balears i el Pais Valencià ho pateixen força més encara. De fa segles, tres exactament. La llengua pròpia és bandejada, abastament, als centres d'estudis de tot nivell. Cal recordar com es diu aquesta llengua? Molts milers d'alumnes ni tan sols hi tenen accés a la seva, la del seu pais.
Si als estudiants de "les espanyes" la pèrdua global del promig dels seus resultats, es considera que se'ls pot adreçar d'aquesta manera, n'hi ha molts de ciutadans llavors que són a fregar en l'adoració de "totems" i similars.
No és broma. Pensen i tèmen aquests nacionalistes espanyols de matriu imperialista que, amb l'arribada de tanta gent immigrada als darrers anys a Catalunya i els altres territoris mencionats, no fos cosa que els fills i els seus pares nouvinguts mateixos, aprenguessin el català al mateix nivell que el castellà.
Idioma aquest últim molt necessitat de "Manifiestos por la Lengua Común", segons banderí de pseudodemòcrates i seguici posterior de temerosos de la seva pròpia estricta realitat. Grotesc, però sobretot perillós. Pel trasfons d'intolerància ja coneguda. Pels de bona fe dir-lis que prenguin aire nou tot aprenent, per exemple, altres idiomes parlats dins l'estat. Així no els hi caldrà anar gaire lluny i no es perdran dins la grandesa d'aquest Món que ens acull a tots.
Que tinguin clar que el factor de proximitat ajuda a comprendre millor els factors posteriors, els de més llunyania. Per aquesta via s'adquireix el coneixament ben estructurat. És com l'escola pels infants. Pas a pas i fent-nos adults.
El decret en questió, com altres, envaeix les competències de l'Estatut de Catalunya, perquè clar, pensan els imperialistes : "de nación no hay mas que una y correponde a todos los españoles ..." i tal i qual, com fa la seva cançó.
Per aquesta via es mostra clarament, un cop més, la manca de seguretat que els hi reporta l'aprofondiment de la democràcia. Perquè, el que és cert, és que tenim una democràcia de mínims. Una democràcia a l'espanyola i que a molts els hi sembla massa.
Amb tal disbarat científic parlant de l'hora de més en castellà per a millorar el promig de resultats, estirabot polític i de molta mala baba, es vol uniformitzar aquest estat que la seva principal sort rau en la posició geogràfica i la resultant de segles de manca de cultura política democràtica, de resultat de guerres i deliri totalitari de diferents nivells principalment. És el que hi ha.
Funcionaran millor els trens amb una hora més als centres d'estudi, d'un determinat idioma ?
Ara que s'acaba el període de renda, s'acabarà, l'any vinent gràcies a una hora més de castellà, la continuada política d'expoli fiscal ?
Es poden dir tantes coses, als creadors de "tòtems interessats" però sols n'afegiré dues i ben diverses :
1 ra.- Que si fixin aquests imperialistes, conscients o inconscients, en com s'estructura la Confederació Helvètica i els seus resultats en benestar general, democràcia i competitivitat. Per exemple. O millor dit, fixem-nos-hi nosaltrtes i expliquem-ho.
2 na.- Una anècdota. Fa anys, quan per un tema a veure amb l'idioma català i que el va obligar a exiliar-se, se li va preguntar al cantant Joan Manuel Serrat de pas per l'Argentina i en un plató de televisió, si l'idioma castellà era agressiu. Ell va respondre amb la normalitat que li correspon a la lletra, la que sigui i de la llengua que sigui, que: "No son agresivos los idiomas, si lo son muchas veces las personas que los utilizan".
Em va dir un argentí que hi era que va esclatar una ovació.
L'estupidesa és un problema que pot esdevenir xacra. Té molts camins. Els esperits totalitaris la fomenten, la història i el dia a dia ho mostra a qui ho vulgui veure. El concepte normalitat entre persones diverses la sofreig.
divendres, 23 de maig del 2008
LÍNIES CORBES O...LÍNIES RECTES ?
De l'escrit anterior del passat abril, (Línies Rectes, Línies Corbes), a un bocí de paisatge.
Em llevo i el primer que faig es posar la ràdio per escoltar notícies. Mentre estant faig el que fa tothom quan es lleva, més o menys.
Tot surtint al carrer miro al cel. Sembla que no plourà de moment i, si ho fa, ja veurem quan i com. Com pagaren el metro cúbic d'aigua, penso.
Vull comprar un diari i com sempre em preocupa com tenen tots ells distribuida la tinta en llurs pàgines respectives.
També tinc en compte la premsa que ve de fora. Sigui del nord, del sud de l'est o, fins hi tot de l'oest.
Mentre em desplaço observo els carrers inmediats. Tinc presents, també, els llunyans que conec. Tots ells amb les seves cases, edificis o naus diverses situades a les respectives vies públiques o polígons industrials.
Sempre m'han semblat com grans caixes més que no pas edificacions. Fa temps que les edificacions les interpreto així, com a caixes. De bon aspecte o no, segures o no, però això és subjectiu.
També em fixo amb les persones. Les que veig i les que no veig. Fora les caixes o dins les caixes. Siguin properes o no. Veig criatures petites que il.lusionen i el jovent que engresca i esvalota. En això últim hi ajuden els fills. També veig els adults i és que arreu hi ha gent, força gent.
Els adults som la gran massa crítica socialment parlant. Hipercomplexa, que a voltes em sembla racional i a voltes irracional. Segons com es vegi l'impacte és fort. La meva parella m'ajuda i em marca d'aprop.
Els dos som conscients que també formem part d'aquest magma, plancton o massa crítica humana. Tan és l'adjectiu.
Gran part de les persones té el costum d'anar a veure coses diverses, tan per gaudi, lleure o ampliar el coneixement. Sempre en funció de les inquietuts i la butxaca. És normal i ajuda. Distreu, és el que es diu.
També hi vaig quan m'és possible a veure coses diverses. Sigui un peix dins l'aigua o la molsa en estat natural a llunyanes contrades, per exemple. Em va força bé. Em sembla que també a les neurones.
La relació entre humans però, és molt excitant i condiciona. Es pot presentar de diverses maneres. A tanta excitació i complexitat entrecreuada li cal distracció, com ja s'ha dit. D'acord, però la distracció en excés priva d'entendre amb amplitut.
Fa pocs dies els diaris, amb la seva tinta distribuida de forma irregular, anunciaven que Roberto Garcia-Calvo magistrat del Tribunal Constitucional havia mort d'infart.
Jo, que personalment intento mirar més amunt dels edificis i dels núvols i que quan és de nit, segons va dir un poeta que dormint ell hi veia clar, cerco els estels que brillen a les nits clares. Estels independents no sotmesos a tribunals.
Totes les persones tenen dret a una mort digne. Absolutament tothom hi té aquest dret.
Els que encara vivim també tenim dret a viure amb dignitat, dret a una democràcia no enfaixada. Democràcia normal. No del segons com si, segons com no.
Cal evitar infarts polítics de tota mena tant com es pugui. Pel bé general de totes les persones.
Per a una vida col.lectiva digne, recta i exemplar. No sinuosa i confosa. On les nacions siguin lliures i estableixin les seves lleis democràtiques amb projecció universal pròpia. Al cap davall les nacions són resultat de racionalitats col.lectives i que, com a premissa, cal que siguin respectuoses i respectades.
En el curt transcòrrer del meu pas per la vida, prefereixo les línies rectes de la Democràcia a les corbes de certes opinions o sentències de tribunals que voldríen constrènyer fins hi tot el cel. En el Món n'hi ha de gent no suficient interessada en aprofondir en el context democràtic.
Després d'un bocí de paisatge del dia d'avui, me'n vaig a dormir per veure-hi també clar. El demà és proper.
De l'escrit anterior del passat abril, (Línies Rectes, Línies Corbes), a un bocí de paisatge.
Em llevo i el primer que faig es posar la ràdio per escoltar notícies. Mentre estant faig el que fa tothom quan es lleva, més o menys.
Tot surtint al carrer miro al cel. Sembla que no plourà de moment i, si ho fa, ja veurem quan i com. Com pagaren el metro cúbic d'aigua, penso.
Vull comprar un diari i com sempre em preocupa com tenen tots ells distribuida la tinta en llurs pàgines respectives.
També tinc en compte la premsa que ve de fora. Sigui del nord, del sud de l'est o, fins hi tot de l'oest.
Mentre em desplaço observo els carrers inmediats. Tinc presents, també, els llunyans que conec. Tots ells amb les seves cases, edificis o naus diverses situades a les respectives vies públiques o polígons industrials.
Sempre m'han semblat com grans caixes més que no pas edificacions. Fa temps que les edificacions les interpreto així, com a caixes. De bon aspecte o no, segures o no, però això és subjectiu.
També em fixo amb les persones. Les que veig i les que no veig. Fora les caixes o dins les caixes. Siguin properes o no. Veig criatures petites que il.lusionen i el jovent que engresca i esvalota. En això últim hi ajuden els fills. També veig els adults i és que arreu hi ha gent, força gent.
Els adults som la gran massa crítica socialment parlant. Hipercomplexa, que a voltes em sembla racional i a voltes irracional. Segons com es vegi l'impacte és fort. La meva parella m'ajuda i em marca d'aprop.
Els dos som conscients que també formem part d'aquest magma, plancton o massa crítica humana. Tan és l'adjectiu.
Gran part de les persones té el costum d'anar a veure coses diverses, tan per gaudi, lleure o ampliar el coneixement. Sempre en funció de les inquietuts i la butxaca. És normal i ajuda. Distreu, és el que es diu.
També hi vaig quan m'és possible a veure coses diverses. Sigui un peix dins l'aigua o la molsa en estat natural a llunyanes contrades, per exemple. Em va força bé. Em sembla que també a les neurones.
La relació entre humans però, és molt excitant i condiciona. Es pot presentar de diverses maneres. A tanta excitació i complexitat entrecreuada li cal distracció, com ja s'ha dit. D'acord, però la distracció en excés priva d'entendre amb amplitut.
Fa pocs dies els diaris, amb la seva tinta distribuida de forma irregular, anunciaven que Roberto Garcia-Calvo magistrat del Tribunal Constitucional havia mort d'infart.
Jo, que personalment intento mirar més amunt dels edificis i dels núvols i que quan és de nit, segons va dir un poeta que dormint ell hi veia clar, cerco els estels que brillen a les nits clares. Estels independents no sotmesos a tribunals.
Totes les persones tenen dret a una mort digne. Absolutament tothom hi té aquest dret.
Els que encara vivim també tenim dret a viure amb dignitat, dret a una democràcia no enfaixada. Democràcia normal. No del segons com si, segons com no.
Cal evitar infarts polítics de tota mena tant com es pugui. Pel bé general de totes les persones.
Per a una vida col.lectiva digne, recta i exemplar. No sinuosa i confosa. On les nacions siguin lliures i estableixin les seves lleis democràtiques amb projecció universal pròpia. Al cap davall les nacions són resultat de racionalitats col.lectives i que, com a premissa, cal que siguin respectuoses i respectades.
En el curt transcòrrer del meu pas per la vida, prefereixo les línies rectes de la Democràcia a les corbes de certes opinions o sentències de tribunals que voldríen constrènyer fins hi tot el cel. En el Món n'hi ha de gent no suficient interessada en aprofondir en el context democràtic.
Després d'un bocí de paisatge del dia d'avui, me'n vaig a dormir per veure-hi també clar. El demà és proper.
dissabte, 26 d’abril del 2008
LÍNIES RECTES, LÍNIES CORBES
S'ha concretat un paisatge després de les eleccions generals. S'ha constituit un nou gabinet del govern central, ha passat Sant Jordi, estem ocupats pel tema de l'aigua i per concretar, tot continua igual però amb l'afegitó que augmentaran els casos de "grip de butxaca".
Poca broma, d'aquesta "grip" sempre n'hi ha més o menys.
Fent un joc de paraules direm que sempre ha succeit que, alhora de posar-se la ma a la butxaca hi ha gent que se li "gripa", parlant en termes mecànics, i no poden treure els diners que li calen minimament.
Quan la majoria segons el cas pot fer això de treure diners, ens oblidem que hi ha pobresa, desfavorits, com per exemple col.lectius femenins de certa edat força desprotegits que, llurs dificultats econòmiques els hi repercuteix negativament en vàries situacions. També es reconeix problemes específics generals per a segments de joventut.
És cert que per un col.lectiu àmpli sorgeix la nova llei de la "Dependència" i, cert és també, que pel damunt hi plana el fet que la necessària dotació econòmica, no és encara concretada adecuadament.
Hi ha més casos d'incertesa social en el conjunt de la societat, com també és cert el dispendi inmoral per desmesurat, innecessari o de difícil justificació, que es fa a vegades en diversos àmbits. Tant amb diner privat com públic, que és pitjor.
Ara que per enèssima vegada el cicle macroeconòmic reduirà beneficis, es corre a fer els reajustaments oportuns.
A sovint els estudis econòmics es presentan en gràfics, on hi apareixen línies rectes o corbes per a una millor comprensió d'evolució descrita en un determinat periode de temps.
Les línies rectes o corbes són les úniques possibles a tots els nivells de conexió entre dos punts comparats. Es pot afegir, entre dos conceptes, o dos criteris, o dues interpretacions, o medicions, etc.
Recordem el periode escolar on s'explica: "La distància més curta entre dos punts és la línia recta".
No hi ha més, és com el concepte binari : O una cosa o l'altra, basat en dígits de números zeros o uns.
Dit d'altra forma: N'hi ha o no, tires pel dret o fas volta. O són rectes o són corbes i prou.
No obstant, compte! El no afinar en el concepte d'optimització econòmica acurada, sols beneficiar a determinats sectors o subjectes. És alló de :"Qui oli remena els dits se'n unta".
En general les persones tendim a simplificar segons estil propi, i el simplisme ens reporta miratges o imatges virtuals dit en termes més actuals. Enlluarnats a vegades per l'entorn inmediat, tendim a tirar pel dret a la nostra manera. Tendim a oblidar el relat que es coneix com "La caverna" segons Plató. A oblidar el concepte d'optimització acurada i equitativa.
Actualment el govern de l'estat espanyol és forçat, per l'evidència dels números autèntics, a reorientar la política econòmica i la inversió general. No oblidem que és un dels capdavanters del Món amb balança comercial negativa. Trist rècord.
Ha practicat i practica polítiques internes per potenciar creixament a curt termini, beneficiós per a uns i gravós per segons quins territoris o ciutadanía pròpia en general.
A aquest estat li arriba el final d'un cicle peculiar del seu pla redistributiu.
Espanya s'ha preocupat i preocupa molt de pidolar a la U.E. mentre penalitza fiscalment als Països Catalans, on molta i molta gent creien i creuen que d'una manera o altra el diner té moltes dreceres.
Aquí no es destaca en producte propi de valor afegit, tot hi haver-ni. Moltíssimes empreses són extrangeres, ve turisme i per tot plegat donem gràcies. Tenint en compte les infraestructures en general i analitzant la societat amb rigor, cal admetre que sort del diner forani que arriba a les nostres contrades.
Però el desgavell sempre permet que hi hagi "dits untats" per a uns, poc o molt segons qui són i on estan.
Polítiques a curt termini a portat a pensar a molts que, per exemple, la construcció era tot mel i gelea. Hi ha altres exemples per descomptat. Van votar i voten majoritàriament opcions complaents a curt termini i centralistes o aglutinadores de poder opac.
Ara, mira per on, a Brusel.les i a la resta del Món si couen altres coses. Conceptes diferents a vint anys enrera i cal rectificar.
Ara queda clar, un cop més, que aquest estat no ofereix un horitzó clar. De moment hi ha força diner diuen a la caixa única de la"Seguridad Social", però observant tot el que es diu per diferents perspectives queda clar que "pintan bastos" com es diu en castellà. Econòmicament parlant més per uns que no pas altres.
Aquest govern, forçat per unes minories catalanes i pels escenaris diversos, tan el global com l'interior, comença a parlar de presentar unes balances fiscals. Veurem que treuen.
Viure per veure.
Fins hi tot gent del P.P. (no tots, pocs), s'adonen que "el café para todos" i altres situacions constants de la subvenció permanent o privilegi és un llast que aboca a la inoperància improductiva a llarg termini. Pensen molts: "Mentre hi hagi oli sucarem". Dits untats.
Subvenció tronada i regressiva en molts conceptes, segons parer meu i gens vàlida de cara el futur amb gran greuge comparatiu.
El diner no plou del cel i l'aigua natural i neta en prou feines.
Es bo anar-se'n a les hemeroteques i tornar a llegir coses vàries. Com per exemple els insults envers Catalunya quan es va dir, en període de Felipe González de "Presidente", que el 15% de l'I.R.P.F. restés aquí a compte del que en els pressupostos propers destinés el govern central "para nuestra comunidad autónoma". Per això no cal esperar a Sant Jordi.
Com es van posar els de la "caverna", no la d'en Plató sino la del costat !
Sempre he pensat que em tinc que esforçar més i més per interpretar millor les línies rectes i les corbes. Potser que eviti una mica la"grip".
Ah !I enraonar més amb els veïns, també.
Poca broma, d'aquesta "grip" sempre n'hi ha més o menys.
Fent un joc de paraules direm que sempre ha succeit que, alhora de posar-se la ma a la butxaca hi ha gent que se li "gripa", parlant en termes mecànics, i no poden treure els diners que li calen minimament.
Quan la majoria segons el cas pot fer això de treure diners, ens oblidem que hi ha pobresa, desfavorits, com per exemple col.lectius femenins de certa edat força desprotegits que, llurs dificultats econòmiques els hi repercuteix negativament en vàries situacions. També es reconeix problemes específics generals per a segments de joventut.
És cert que per un col.lectiu àmpli sorgeix la nova llei de la "Dependència" i, cert és també, que pel damunt hi plana el fet que la necessària dotació econòmica, no és encara concretada adecuadament.
Hi ha més casos d'incertesa social en el conjunt de la societat, com també és cert el dispendi inmoral per desmesurat, innecessari o de difícil justificació, que es fa a vegades en diversos àmbits. Tant amb diner privat com públic, que és pitjor.
Ara que per enèssima vegada el cicle macroeconòmic reduirà beneficis, es corre a fer els reajustaments oportuns.
A sovint els estudis econòmics es presentan en gràfics, on hi apareixen línies rectes o corbes per a una millor comprensió d'evolució descrita en un determinat periode de temps.
Les línies rectes o corbes són les úniques possibles a tots els nivells de conexió entre dos punts comparats. Es pot afegir, entre dos conceptes, o dos criteris, o dues interpretacions, o medicions, etc.
Recordem el periode escolar on s'explica: "La distància més curta entre dos punts és la línia recta".
No hi ha més, és com el concepte binari : O una cosa o l'altra, basat en dígits de números zeros o uns.
Dit d'altra forma: N'hi ha o no, tires pel dret o fas volta. O són rectes o són corbes i prou.
No obstant, compte! El no afinar en el concepte d'optimització econòmica acurada, sols beneficiar a determinats sectors o subjectes. És alló de :"Qui oli remena els dits se'n unta".
En general les persones tendim a simplificar segons estil propi, i el simplisme ens reporta miratges o imatges virtuals dit en termes més actuals. Enlluarnats a vegades per l'entorn inmediat, tendim a tirar pel dret a la nostra manera. Tendim a oblidar el relat que es coneix com "La caverna" segons Plató. A oblidar el concepte d'optimització acurada i equitativa.
Actualment el govern de l'estat espanyol és forçat, per l'evidència dels números autèntics, a reorientar la política econòmica i la inversió general. No oblidem que és un dels capdavanters del Món amb balança comercial negativa. Trist rècord.
Ha practicat i practica polítiques internes per potenciar creixament a curt termini, beneficiós per a uns i gravós per segons quins territoris o ciutadanía pròpia en general.
A aquest estat li arriba el final d'un cicle peculiar del seu pla redistributiu.
Espanya s'ha preocupat i preocupa molt de pidolar a la U.E. mentre penalitza fiscalment als Països Catalans, on molta i molta gent creien i creuen que d'una manera o altra el diner té moltes dreceres.
Aquí no es destaca en producte propi de valor afegit, tot hi haver-ni. Moltíssimes empreses són extrangeres, ve turisme i per tot plegat donem gràcies. Tenint en compte les infraestructures en general i analitzant la societat amb rigor, cal admetre que sort del diner forani que arriba a les nostres contrades.
Però el desgavell sempre permet que hi hagi "dits untats" per a uns, poc o molt segons qui són i on estan.
Polítiques a curt termini a portat a pensar a molts que, per exemple, la construcció era tot mel i gelea. Hi ha altres exemples per descomptat. Van votar i voten majoritàriament opcions complaents a curt termini i centralistes o aglutinadores de poder opac.
Ara, mira per on, a Brusel.les i a la resta del Món si couen altres coses. Conceptes diferents a vint anys enrera i cal rectificar.
Ara queda clar, un cop més, que aquest estat no ofereix un horitzó clar. De moment hi ha força diner diuen a la caixa única de la"Seguridad Social", però observant tot el que es diu per diferents perspectives queda clar que "pintan bastos" com es diu en castellà. Econòmicament parlant més per uns que no pas altres.
Aquest govern, forçat per unes minories catalanes i pels escenaris diversos, tan el global com l'interior, comença a parlar de presentar unes balances fiscals. Veurem que treuen.
Viure per veure.
Fins hi tot gent del P.P. (no tots, pocs), s'adonen que "el café para todos" i altres situacions constants de la subvenció permanent o privilegi és un llast que aboca a la inoperància improductiva a llarg termini. Pensen molts: "Mentre hi hagi oli sucarem". Dits untats.
Subvenció tronada i regressiva en molts conceptes, segons parer meu i gens vàlida de cara el futur amb gran greuge comparatiu.
El diner no plou del cel i l'aigua natural i neta en prou feines.
Es bo anar-se'n a les hemeroteques i tornar a llegir coses vàries. Com per exemple els insults envers Catalunya quan es va dir, en període de Felipe González de "Presidente", que el 15% de l'I.R.P.F. restés aquí a compte del que en els pressupostos propers destinés el govern central "para nuestra comunidad autónoma". Per això no cal esperar a Sant Jordi.
Com es van posar els de la "caverna", no la d'en Plató sino la del costat !
Sempre he pensat que em tinc que esforçar més i més per interpretar millor les línies rectes i les corbes. Potser que eviti una mica la"grip".
Ah !I enraonar més amb els veïns, també.
dijous, 20 de març del 2008
ELECCIONS, EXPORTACIONS I EL "DÈFICIT COMERCIAL" ESPANYOL
Referent a l'escrit anterior "Criteri Estructurat, Criteri Expotable" a hores d'ara és convenient afegir-hi que això és segons es miri. Les "Exportacions" han minvat per a segons qui o què evidenment.
Instal.lats com som en el concepte de la percepció, i a més que es dóna per fet que els humans som al cap damunt en el grau d'intel.ligència de les formes de vida conegudes, tot junt fa que les resultants de dites percepcions col.lectives, siguin manifestades per vies de criteris molt diversos. Caram!! Caram!!
O sigui no tots els criteris són estructurats per igual, i/o contenen els mateixos elements, i/o en la mateixa quantía. Possiblement moltes vegades tampoc hi ha criteris. Possiblement són actituts més aviat compulsives i/o emocionals.
En general tendim a analitzar els fets segons necessitat pròpia, valoració personal i nivell d'interès inherent. Som humans i optem amb amplitut de mires. Al cap davall som al cap damunt de les formes de vida conegudes!! Fins ara, per descomptat.
Quan ens trobem davant una urna amb la possibilitat de votar segons el joc establert, es pot optar de diverses maneres: Per no acceptar-la, no considerar-la, no concretar-hi dins cap intenció definida en papereta de vot, o finalment, si fer-ho i exercir-ne el dret i definir així una candidatura o ideari.
Cal dir que és cosa molt breu en temps absolut. Ja dipositat el vot o no dipositat segons es vulgui, tot deriva cap a un repartiment de poder i interessos per orientació d'actituts compulsives o criteris concretats i comptabilitzats.
Conclussió: El fet de votar, si és que ho fem, és en acció breu en quan a temps com ja s'ha dit. Però remarquem que té consequències per els temps posteriors. Com igualment fer-ho en blanc o el no fer-ho. Tot queda concretat, otorgat i remarco el mot "TOT". Sigui quin sigui el joc donat. De les urnes surt "TOT" inclús el que no hi és. Se suposa que ho sap tothom.
Davant d'això per tant sóc partidari del "Criteri Estructurat" i quan més democràticament millor. Al cap davall els humans som febles i gregaris ja que és obvi que ens necessitem i som vulnerables amb molts aspectes. Sabem que fora de la Democràcia s'ha vessat més sang. Un altre dia ja parlarem dels que no ho pensan d'aquesta manera.
El "Criteri Estructurat" pot ser feixuc i a més a més per a ser "Criteri Exportable" cal "empaquetar-lo" bé ja que, dins la societat de consum accentuat on hi som, molts humans prefereixen "criteris" més "light" orientats per "dietistes imaginaris", per entendre'ns.
Recomanen aquests darrers: "No hi pensi Vostè en el dèficit comercial de l'estat espanyol que actualment és rècord històric, tampoc en el dèficit fiscal de Catalunya i oblidis del seu fet nacional com a poble i la seva manca d'inversions en infraestructures, o com maltractem la cultura autòctona al Pais Valencià que és la mateixa, oblidis ja de l'Estatut resultant del 30 de setembre del 2005 que, per cert??, no l'haurà llegit, oi!! I etc., etc. Au, vinga no s'amoïni i faci com la majoria, que nosaltres també som demòcrates i li demostrarem un cop més barrant el pas als "dolents" d'aquesta "peli". Ah!!, per cert, entengui que hi ha coses que no té perquè entendre, és pel seu bé, clar!! Cal ser "Optimista". Consideri el centralisme com una via de progrés dins l'estat espanyol, no faci els seus de números, ja li farem per Vostè".
Altres ens diuen que "La Cosa se rompe" i millor ser "buenos provincianos" i que amb ells ens farem quasi rics i, si fem hores extres escoltant i llegint els seus predicadors, podem aconseguir anar al cel, potser. També hi ha qui ens parla de la "Casa comuna", que ve a ser quasi com la "Cosa comuna", l'esmentada anteriorment i que corre el perill de trencar-se. Per acabar queda l'opció de ser antisistema dins el sistema, amb aportacions puntuals respectuoses amb el medi ambient i també amb el medi ambient polític dominant.
Hi ha dietes per a tots els gustos per als que es volen aprimar políticament. Altres de rebot s'engreixaran més encara, i és que a les darreres eleccions del dia 9 de març s'ha tendit a simplificar molt, massa penso jo que sóc un ínfim mortal. A triumfat el simplisme del concepte "dual" segons "made in Spain", És com una nova versió d'un règim dietètic actualitzat i que segueix a altres règims anteriors molt cruels.
De l'accés a la vivenda, la investigació ben orientada, el valor de la tasca ben feta, la potenciació de l'intelecte de cada persona, de les pensions i salaris dignes per a tothom, de possibilitar a qui ho vulgui per a la natalitat col.lectiva fins a nivells de regeneració adecuada, d'aprofondir en la formació professional, de l'eficàcia i el civisme en rigor, del dret a l'autodeterminació o sobiranisme de les nacions d'aquest estat que obri camí cap a acords de progrés basats en el respecte mutu, de millorar la justícia, de l'aprofondiment de la Democràcia en fi, i etc. De tot això poc tall i pocs nodrients s'han constatat a la passada campanya electoral. És més els que n'han parlat poc o molt, han baixat en nombre de vots i escons.
Per altra banda cal no oblidar que hi ha distants nivells de riquesa, benestar i possibilitats de millores consequents. A la majoria sempre li queda la possibilitat que en algún rebuf de ventada econòmica els hi vagi bé, pel que fa al diner. Cal admetre que també passa... a vegades i segons com i amb qui i quan. Però compte!! Hi ha crisi finacera d'abast interatlàntic i portarà repercussions als més dèbils en titolaritats. Com sempre, i tan és a joves com a gent d'edat avançada. Amb la paradoxa que els segments potencialment vàlids com a productors de riquesa per valor afegit al nostre pais, tenen grans "handicap" per competir en el mercat global per culpa de polítiques de baix perfil dels governs centrals i les seves visions radials i de "provincias" i "regiones", que al cap davall priman Madrid o grups concrets afins.
El poble és sobirà, però el rei i els reis són altres que disfruten d'una extensa carta per a menjar i trascolar. Dit així ja que en el redactat present també s'esmenten termes dietètics.
Per acabar, segons quins programes de televisió no hauríen de ser emesos en "franja horària d'adults", ja que ens distreuen de les "Exportacions" i del "Dèficit de l'Estat". Comercialment ens surt car col.lectivament, peró potser estic equivocat i resulta que no som tant gregaris com em penso, ja que al cap davall som al cap damunt de les formes de vida conegudes.
Però llavors sorgeixen més preguntes i és que ja fa hores que el Sol s'ha llevat en aquest segle XXI i bona part del Món ho sap. Aquí en prou feines sabem, en general, la història pròpia o el que significa el P.I.B. dels Països Catalans dins l'estat, tot i les mancances evidenciades.
Instal.lats com som en el concepte de la percepció, i a més que es dóna per fet que els humans som al cap damunt en el grau d'intel.ligència de les formes de vida conegudes, tot junt fa que les resultants de dites percepcions col.lectives, siguin manifestades per vies de criteris molt diversos. Caram!! Caram!!
O sigui no tots els criteris són estructurats per igual, i/o contenen els mateixos elements, i/o en la mateixa quantía. Possiblement moltes vegades tampoc hi ha criteris. Possiblement són actituts més aviat compulsives i/o emocionals.
En general tendim a analitzar els fets segons necessitat pròpia, valoració personal i nivell d'interès inherent. Som humans i optem amb amplitut de mires. Al cap davall som al cap damunt de les formes de vida conegudes!! Fins ara, per descomptat.
Quan ens trobem davant una urna amb la possibilitat de votar segons el joc establert, es pot optar de diverses maneres: Per no acceptar-la, no considerar-la, no concretar-hi dins cap intenció definida en papereta de vot, o finalment, si fer-ho i exercir-ne el dret i definir així una candidatura o ideari.
Cal dir que és cosa molt breu en temps absolut. Ja dipositat el vot o no dipositat segons es vulgui, tot deriva cap a un repartiment de poder i interessos per orientació d'actituts compulsives o criteris concretats i comptabilitzats.
Conclussió: El fet de votar, si és que ho fem, és en acció breu en quan a temps com ja s'ha dit. Però remarquem que té consequències per els temps posteriors. Com igualment fer-ho en blanc o el no fer-ho. Tot queda concretat, otorgat i remarco el mot "TOT". Sigui quin sigui el joc donat. De les urnes surt "TOT" inclús el que no hi és. Se suposa que ho sap tothom.
Davant d'això per tant sóc partidari del "Criteri Estructurat" i quan més democràticament millor. Al cap davall els humans som febles i gregaris ja que és obvi que ens necessitem i som vulnerables amb molts aspectes. Sabem que fora de la Democràcia s'ha vessat més sang. Un altre dia ja parlarem dels que no ho pensan d'aquesta manera.
El "Criteri Estructurat" pot ser feixuc i a més a més per a ser "Criteri Exportable" cal "empaquetar-lo" bé ja que, dins la societat de consum accentuat on hi som, molts humans prefereixen "criteris" més "light" orientats per "dietistes imaginaris", per entendre'ns.
Recomanen aquests darrers: "No hi pensi Vostè en el dèficit comercial de l'estat espanyol que actualment és rècord històric, tampoc en el dèficit fiscal de Catalunya i oblidis del seu fet nacional com a poble i la seva manca d'inversions en infraestructures, o com maltractem la cultura autòctona al Pais Valencià que és la mateixa, oblidis ja de l'Estatut resultant del 30 de setembre del 2005 que, per cert??, no l'haurà llegit, oi!! I etc., etc. Au, vinga no s'amoïni i faci com la majoria, que nosaltres també som demòcrates i li demostrarem un cop més barrant el pas als "dolents" d'aquesta "peli". Ah!!, per cert, entengui que hi ha coses que no té perquè entendre, és pel seu bé, clar!! Cal ser "Optimista". Consideri el centralisme com una via de progrés dins l'estat espanyol, no faci els seus de números, ja li farem per Vostè".
Altres ens diuen que "La Cosa se rompe" i millor ser "buenos provincianos" i que amb ells ens farem quasi rics i, si fem hores extres escoltant i llegint els seus predicadors, podem aconseguir anar al cel, potser. També hi ha qui ens parla de la "Casa comuna", que ve a ser quasi com la "Cosa comuna", l'esmentada anteriorment i que corre el perill de trencar-se. Per acabar queda l'opció de ser antisistema dins el sistema, amb aportacions puntuals respectuoses amb el medi ambient i també amb el medi ambient polític dominant.
Hi ha dietes per a tots els gustos per als que es volen aprimar políticament. Altres de rebot s'engreixaran més encara, i és que a les darreres eleccions del dia 9 de març s'ha tendit a simplificar molt, massa penso jo que sóc un ínfim mortal. A triumfat el simplisme del concepte "dual" segons "made in Spain", És com una nova versió d'un règim dietètic actualitzat i que segueix a altres règims anteriors molt cruels.
De l'accés a la vivenda, la investigació ben orientada, el valor de la tasca ben feta, la potenciació de l'intelecte de cada persona, de les pensions i salaris dignes per a tothom, de possibilitar a qui ho vulgui per a la natalitat col.lectiva fins a nivells de regeneració adecuada, d'aprofondir en la formació professional, de l'eficàcia i el civisme en rigor, del dret a l'autodeterminació o sobiranisme de les nacions d'aquest estat que obri camí cap a acords de progrés basats en el respecte mutu, de millorar la justícia, de l'aprofondiment de la Democràcia en fi, i etc. De tot això poc tall i pocs nodrients s'han constatat a la passada campanya electoral. És més els que n'han parlat poc o molt, han baixat en nombre de vots i escons.
Per altra banda cal no oblidar que hi ha distants nivells de riquesa, benestar i possibilitats de millores consequents. A la majoria sempre li queda la possibilitat que en algún rebuf de ventada econòmica els hi vagi bé, pel que fa al diner. Cal admetre que també passa... a vegades i segons com i amb qui i quan. Però compte!! Hi ha crisi finacera d'abast interatlàntic i portarà repercussions als més dèbils en titolaritats. Com sempre, i tan és a joves com a gent d'edat avançada. Amb la paradoxa que els segments potencialment vàlids com a productors de riquesa per valor afegit al nostre pais, tenen grans "handicap" per competir en el mercat global per culpa de polítiques de baix perfil dels governs centrals i les seves visions radials i de "provincias" i "regiones", que al cap davall priman Madrid o grups concrets afins.
El poble és sobirà, però el rei i els reis són altres que disfruten d'una extensa carta per a menjar i trascolar. Dit així ja que en el redactat present també s'esmenten termes dietètics.
Per acabar, segons quins programes de televisió no hauríen de ser emesos en "franja horària d'adults", ja que ens distreuen de les "Exportacions" i del "Dèficit de l'Estat". Comercialment ens surt car col.lectivament, peró potser estic equivocat i resulta que no som tant gregaris com em penso, ja que al cap davall som al cap damunt de les formes de vida conegudes.
Però llavors sorgeixen més preguntes i és que ja fa hores que el Sol s'ha llevat en aquest segle XXI i bona part del Món ho sap. Aquí en prou feines sabem, en general, la història pròpia o el que significa el P.I.B. dels Països Catalans dins l'estat, tot i les mancances evidenciades.
dijous, 21 de febrer del 2008
Criteri estructurat, criteri exportable.
Just el dia abans d'iniciar-se la campanya electoral per a les eleccions generals de l'Estat, l'ex- diputada Georgina Oliva actualment candidata i que de ben segur repetirà, va tenir l'atenció d'assistir a un dels anomenats "Sopars de Proximitat".
Puc escriure unes paraules, com per exemple que : Va ser un "S_opar A_ltament N_utritiu i T_otal".
És a dir, un " S A N T sopar".
També fou molt "T_endre". Donat que les menges eren de fàcil masticació i els comensals, majoritàriament ciutadans observadors del país propi i del que foten, (perdó), del que fan els d'E.R.C., no anaven amb "closca".
Ja d'entrada va anar tot molt fluid sense recórrer a libacions iniciàtiques amb la sang dels déus, ni suport de noves estratègies per a una millor comunicació humana. Però la T de T_endre, en política, no és politicament correcte... de moment.
Per tant em remeto a la T de T_otal.
Vaig agraïr les paraules aportades pels ciutadans i la bondat de la Georgina. Bondat que descansa en el coneixement i en la convicció. Característiques que la faran portadora d'una llarga joventut que ara sorprèn.
Les persones, individual o col.lectivament, funcionem millor amb la combinació de les característiques que signifiquen el saber i la força per administrar-lo.
Saber i força. Biològica i evolutivament s'articula al revés, o sigui força i saber.
O sigui joventut perdurable i coneixement acumulatiu. La Geororgina Oliva transmet dinamisme.
Les manifestacions d'uns i altres van destil.lar criteri raonat. Criteri dinàmic. Criteri estructurat.
Criteri A_ltament N_utritiu per participar en la construcció d'una societat diferent. Més dinàmica, més conseqüent.
Criteri exportable a tots els que d'una manera o altre volem empènyer la societat complexa que som i que ajup el cap davant els nombrosos peatges fiscals. Siguin visibles o no visibles.
Amb petits "SANTs Sopars" es pot bastir aquest nou i jove criteri, dinàmic, que amb la convicció ens comporta més coneixement de qui som i del que podem fer.
Els Sopars nodreixen "Criteris". Les persones els hem d' "Exportar".
J. Roca (21/02/08).
Puc escriure unes paraules, com per exemple que : Va ser un "S_opar A_ltament N_utritiu i T_otal".
És a dir, un " S A N T sopar".
També fou molt "T_endre". Donat que les menges eren de fàcil masticació i els comensals, majoritàriament ciutadans observadors del país propi i del que foten, (perdó), del que fan els d'E.R.C., no anaven amb "closca".
Ja d'entrada va anar tot molt fluid sense recórrer a libacions iniciàtiques amb la sang dels déus, ni suport de noves estratègies per a una millor comunicació humana. Però la T de T_endre, en política, no és politicament correcte... de moment.
Per tant em remeto a la T de T_otal.
Vaig agraïr les paraules aportades pels ciutadans i la bondat de la Georgina. Bondat que descansa en el coneixement i en la convicció. Característiques que la faran portadora d'una llarga joventut que ara sorprèn.
Les persones, individual o col.lectivament, funcionem millor amb la combinació de les característiques que signifiquen el saber i la força per administrar-lo.
Saber i força. Biològica i evolutivament s'articula al revés, o sigui força i saber.
O sigui joventut perdurable i coneixement acumulatiu. La Geororgina Oliva transmet dinamisme.
Les manifestacions d'uns i altres van destil.lar criteri raonat. Criteri dinàmic. Criteri estructurat.
Criteri A_ltament N_utritiu per participar en la construcció d'una societat diferent. Més dinàmica, més conseqüent.
Criteri exportable a tots els que d'una manera o altre volem empènyer la societat complexa que som i que ajup el cap davant els nombrosos peatges fiscals. Siguin visibles o no visibles.
Amb petits "SANTs Sopars" es pot bastir aquest nou i jove criteri, dinàmic, que amb la convicció ens comporta més coneixement de qui som i del que podem fer.
Els Sopars nodreixen "Criteris". Les persones els hem d' "Exportar".
J. Roca (21/02/08).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)