LÍNIES CORBES O...LÍNIES RECTES ?
De l'escrit anterior del passat abril, (Línies Rectes, Línies Corbes), a un bocí de paisatge.
Em llevo i el primer que faig es posar la ràdio per escoltar notícies. Mentre estant faig el que fa tothom quan es lleva, més o menys.
Tot surtint al carrer miro al cel. Sembla que no plourà de moment i, si ho fa, ja veurem quan i com. Com pagaren el metro cúbic d'aigua, penso.
Vull comprar un diari i com sempre em preocupa com tenen tots ells distribuida la tinta en llurs pàgines respectives.
També tinc en compte la premsa que ve de fora. Sigui del nord, del sud de l'est o, fins hi tot de l'oest.
Mentre em desplaço observo els carrers inmediats. Tinc presents, també, els llunyans que conec. Tots ells amb les seves cases, edificis o naus diverses situades a les respectives vies públiques o polígons industrials.
Sempre m'han semblat com grans caixes més que no pas edificacions. Fa temps que les edificacions les interpreto així, com a caixes. De bon aspecte o no, segures o no, però això és subjectiu.
També em fixo amb les persones. Les que veig i les que no veig. Fora les caixes o dins les caixes. Siguin properes o no. Veig criatures petites que il.lusionen i el jovent que engresca i esvalota. En això últim hi ajuden els fills. També veig els adults i és que arreu hi ha gent, força gent.
Els adults som la gran massa crítica socialment parlant. Hipercomplexa, que a voltes em sembla racional i a voltes irracional. Segons com es vegi l'impacte és fort. La meva parella m'ajuda i em marca d'aprop.
Els dos som conscients que també formem part d'aquest magma, plancton o massa crítica humana. Tan és l'adjectiu.
Gran part de les persones té el costum d'anar a veure coses diverses, tan per gaudi, lleure o ampliar el coneixement. Sempre en funció de les inquietuts i la butxaca. És normal i ajuda. Distreu, és el que es diu.
També hi vaig quan m'és possible a veure coses diverses. Sigui un peix dins l'aigua o la molsa en estat natural a llunyanes contrades, per exemple. Em va força bé. Em sembla que també a les neurones.
La relació entre humans però, és molt excitant i condiciona. Es pot presentar de diverses maneres. A tanta excitació i complexitat entrecreuada li cal distracció, com ja s'ha dit. D'acord, però la distracció en excés priva d'entendre amb amplitut.
Fa pocs dies els diaris, amb la seva tinta distribuida de forma irregular, anunciaven que Roberto Garcia-Calvo magistrat del Tribunal Constitucional havia mort d'infart.
Jo, que personalment intento mirar més amunt dels edificis i dels núvols i que quan és de nit, segons va dir un poeta que dormint ell hi veia clar, cerco els estels que brillen a les nits clares. Estels independents no sotmesos a tribunals.
Totes les persones tenen dret a una mort digne. Absolutament tothom hi té aquest dret.
Els que encara vivim també tenim dret a viure amb dignitat, dret a una democràcia no enfaixada. Democràcia normal. No del segons com si, segons com no.
Cal evitar infarts polítics de tota mena tant com es pugui. Pel bé general de totes les persones.
Per a una vida col.lectiva digne, recta i exemplar. No sinuosa i confosa. On les nacions siguin lliures i estableixin les seves lleis democràtiques amb projecció universal pròpia. Al cap davall les nacions són resultat de racionalitats col.lectives i que, com a premissa, cal que siguin respectuoses i respectades.
En el curt transcòrrer del meu pas per la vida, prefereixo les línies rectes de la Democràcia a les corbes de certes opinions o sentències de tribunals que voldríen constrènyer fins hi tot el cel. En el Món n'hi ha de gent no suficient interessada en aprofondir en el context democràtic.
Després d'un bocí de paisatge del dia d'avui, me'n vaig a dormir per veure-hi també clar. El demà és proper.