CUES DE PANSA PER A LA MEMÒRIA

Als darrers trenta anys s’ha instal.lat al gruix de la societat dels Països Catalans el costum majoritari i excessiu de referenciar-se políticament i econòmicament envers Madrid com a nucli principal del poder, com a referent quasi únic en molts casos, on al darrera hi havia, i encara hi ha un gran mercat d’àmbit socio-econòmic.
Poder i espectativa en part evident, però beneficiós amb avantatge per l’Espanya de matriu castellana amb tot el que això arrossega i penalitza a les nacions restants. No oblidem que aquest estat s’ha bastit amb guerres, agradi o no, i les regles de joc les ha marcat força el fet de l’anomenada “Transición”, ignorant deliberadament els precedents d’identitats nacionals plenes clarament diferenciades i arrossegant imposicions no democràtiques anteriors apart de la corona. La negació interessada com a constant, per part del poder central de torn.
Els ciutadans ho em abonat en general i per molt diverses actituts, però sobretot per falta de cultura política i democrática profunda, i ara som dins una nova versió de provincianisme.
Ara, també, ens adonem un cop més, que aquest estat té mecanismes per traïr, mentir, falsejar, distorsionar i seguir expoliant i reprimint la Nació Catalana, de diferents maneres segons s’ha vist des de fa segles. Som en una democràcia “a la espanyola” i l’agressió permaneix, ara actualitzada. Tinguem present el Tribunal Constitucional i el que manega, o el tracte a l’Estatut del 1979 mai completat, o el sorgit del nostre dèbil Parlament el 30 de setembre del 2005 i com va quedar escrit el 2006, finalment el que està succeïnt aquests any del 2008. No ignorem tampoc les històries d’abans.
Actualment el paisatge és més complexe comparat amb el passat, com també ho és a nivell mundial. Tot ha canviat força, és evident. Hi ha crisi, però és cert que també hi ha més benestar, i això sobre tot pel gran flux de diner forani que va arribar i encara arriba a l’estat, no pas per l’èxit interior de modernitat ja que és sols l’oferta d’un mercat obert de quranta milions d’habitants que va reportar un efecte dinamitzador. Àmbit amb escasa investigació i tecnología pròpia competitiva actualment encara i, dit això de passada.
Cert també és que hi ha nous reptes i que pel camí de la dependència política se’ns frena i descavalca de la gran cursa iniciada. És el gran llast per suportar inútils funcionaris i segments socials inproductius instal.lats en la idea de “despreciar cuanto se ignora” mentre els hi arriba un diner fácil de les Illes Balears, Catalunya i la anomenada Comunitat Valenciana, per ”Òptica de Flux Monetàri”, no pas la distorsionadora de “Càrrega-Benefici” que potencia Madrid.
Quedi clar que, el que no ha canviat és l’expoli que patim com a conjunt. Les regles de joc polítiques donades són malèvoles i perjudicials si volem competir amb mentalitat adequada dins d’aquest nou Món que s’està mostrant. Resultat de fets complexos però dinàmics i irreversibles. És palmari reconèixer que no tothom ho considera i valora igual dins la nostra societat. A molts ja els hi va bé amb criteri individual no col·lectiu. Això sí, sempre voldran el millor servei i tracte personal en tot el que els hi calgui o desitjin, siguin persones físiques o jurídiques.
Els ciutadans, en general, som causants per actituts i hàbits provincians del que estem suportant política i fiscalment, i l’arrel d’això és com hem votat durant aquestes dècades.
Cal adonar-se’n que que tan el P. P. i sobre tot el P.S. O.E., pel que diu i després fa, són un problema greu pel conjunt de la nostra societat i, votar un P.S.C. supeditat no és precisament garantía per afrontar els nous reptes. Ells en parlen perquè tenen poder però, amb la seva renúncia constant a assumir la plena catalanitat són gran part del problema, al ser desproporcionadament captius de la seus dels carrers Génova i Ferraz de Madrid i el que allà si cou. Compte!, no són babaus. Potser ho són els que escolten i creuen en frases electorals buides que pregonan quan toca, o s’empassen el que diuen o escriuen certs mitjans de comunicació. No penso que ho siguin, pel bé del conjunt del país. A més la gent és com és.
El que ara tenim és el resultat de les nostres accions col·lectives precedents. Amb les implicacions o renúncies donades. Vull fer incís que el “tant me fa” porta a ser captius de l’entorn dominant. Això es pot explicar fàcilment amb matemàtiques i entendre millor el que ara tenim. El “ja s’ho faran” també comptabilitza. El resultat : Un estat que ens disfunciona.
Modestament vull fer una crida perqué els ciutadans, diversos i complexos dels Països Catalans, comencessim a votar opcions més enllà del “provincianisme”, i anar per endavant del que diguin els mitjans audiovisuals, on n’hi ha força que són controlats per poders fàctits que marcan massa l’agenda política. Succeeix a molts països.
Cal reduïr l’excessiva presència de partits poderosos i altres que sols són comparses dels primers i que, tots plegats, allarguen i reescriuen aquest provincianisme impropi que suportem i ens fa menys competitius, provincians en resum.Tan a nivell individual (expoli de 2.600’-€/persona/any a Catalunya com a exemple), com col·lectivament (la xifra anterior multiplicada per 7 milions, igualment com a exemple).
Aquí vull fer un incís per recordat que ha sigut Esquerra Republicana de Catalunya el que més ha denuciat el maltracte polític dins aquest estat. Tant històricament com actualment. Per aquests motius els ciutadans reben informació més distorsionada i enverinada sobre aquest partit. És normal donat el conjunt polític general d’aquestes “espanyes” on ens trobem.
Constatat, no ho oblidem tampoc, que el recurs de “peix al cove”, no ha reeixit pel seu baix perfil a llarga distància, (augment del deute històric com a resultant i perdent musculació política una part significativa socialment i econòmicament). Moures entremig de tot no és fácil per l’E.R.C. i el que significa per voler bastir un estat propi i competent, present a consciències de força ciutadanes i ciutadans dubtosos de les moltes possibilitats a usar, si hi ha criteri amb disciplina. Congruència per entendre’ns.
Tinguem memòria i criteri complet, Això vol dir incorporar amb més vigor el fet nacional català que no és un fet romàntic sino una forma d’entendre les relacions humanes i manera de prosperar amb treball i intel·ligència. Com sempre més o menys ha sigut, malgrat els veïns polítics dominants. És factor valuós a incloure en el càlcul. És més que el catalanisme indefinit.
Pel que fa a les relacions amb els espanyols cal que siguin normals, d’gual a igual. Normals, d’igual a igual, quedi clar. Entenem-ho, expliquem-ho i insitim-hi. No com fins ara aprofitats els primers actualment per periodes de foscúria i en posició d’avantatge, ja que continuant així sols seguirem com a ciutadans de segona per més que es negui. El dret a decidir no prescriu, recordem-ho sempre.
Tal com fan les lleis, com les manipulan que és cosa demostrada, i encara que les anomenin “Orgánicas” pels estatuts d’autonomia o com vulguin dir-ho, ser trampós és il·legal arreu.
Ja és hora de que els catalans, indistintament del naixement o la procedència, comencem a menjar CUES DE PANSA per reforçar la memòria i preparar el nostre futur col·lectiu, que la mundialització no és “café para todos” i cal debilitar els que ens volen sols “provincianos”.