TEMPS ORDINARI I TEMPS D'ADVENT

Ser agnòstic no priva de saber algunes coses de la litúrgia cristiana catòlica.
Considera l’Església que el temps ordinari és el que predomina i, a les celebracions que fan els diumenges en aquest període, que n’abasta una trentena i escaig de setmanes aproximadament li dona, com a color distintiu, el verd.
De molt antic s’associa aquest color a l’esperança. Al que és per arribar i il·lusiona. Per tan temps d’espera.
A aquesta alçada d’any la referida litúrgia entrarà en el període anomenat Advent, significat com temps “no mereixedor”. Que en cal d’altre.
Es considera que per aquestes dades comença el seu any litúrgic i el color que les distingeix passa a ser el morat. Color vinculat a la penitència, la vida humil, la discreció.
Va bé observar el ritual de l’Església per reforçar el coneixement general i els conceptes del procés en les coses. És una institució molt antiga que aglutina molta història diversa.
Tenir referència de processos històrics és primordial per esbrinar després cap a altres direccions.

Tot coneixement creix amb la informació contrastada i sense fixar-ne límits. Això possiblement és una de les pràctiques més difícils que hi ha. La no limitació, la recerca constant.
Es podria dir que tot es regula per aquest mètode impredictible a priori.. Alhora que tan difícil.
Si apliquem la descripció de procés que fa l’Església referenciant-se en colors per ajudar a comprendre millor el que es pretén, trobarem un sistema fàcil per a comprendre el moment polític que vivim a Catalunya.

Hem estat llarg temps en període ordinari, per tan color verd, color d’esperança.
Com en tot cicle, tampoc res és etern entre el que és al redós dels mortals. A un li succeeix un altre. Ara és període de canvi. El que ha estat ordinari fins ara, s’ha esgotat.
Hi ha crisi sobre crisi, i és que el temps també juga el seu paper, cíclicament. Clarificador si s’acompanya de la recerca deguda.
Hi ha la frase popular que recorda allò de que “les passarem morades”. Sinònim d’un final. Indicatiu de nou repte.
Coincideix amb el color de l’Advent. Temps “no mereixedor”. Que en cal altre, com s’ha dit.

Tenim doble litúrgia, o triple, o potser més per aquestes contrades veient el panorama polític de relació amb Espanya i l’ambició general amb paràmetres de gran abast planetari.
Observem :
Que si l’Estatut amenaçat per dotze suposats arcàngels magistrats de la Constitució per una banda, que si les absolucions que no es traspassen i això malgrat les no sagrades escriptures, podríem afegir.
A més a més que si el pecat de l’ambició pel diner fa escletxes i precipita als inferns les borses mundials i diluvia retruc financer/econòmic negatiu. Que si la pobresa s’incrementa per a determinades persones per la pèrdua de llocs de treball o la retallada d’ingressos generals i llur repercussió encadenada.

De tot plegat, litúrgies complexes és el que suportem i suporten altres més desfavorits.. Tan en l’aspecte econòmic com en el de valors, humans i socials, ja que acostuma a anar vinculat com se sap.
No sols hi ha els valors dels índex dels parquets del mercat lliure. Mercat lliure, considerat per molts com l’astre rei. Més que no pas el Sol.
Cert és que hi ha valors humans i socials que sotmetem a criteris interessats. Desplaçant-los segons el cas, o mercantilitzant-los si cal.

Per acabar, sols dir que no sóc monàrquic i tampoc professo veneració pels astres reis terrenals. Tampoc prego pels il·limitats recursos que per la via del poder o per la drecera del mercat lliure, enlluernen.
Penso que ser solidari és la millor inversió. Que quan més lliure, tan és del excés que sigui, més pots ser-ne de solidari i possiblement millor acompanyat s’estarà.
Benestar i esclavatge són òbviament antagònics, es podria afegir.
Recordo ara que per Nadal/Solstici d’Hivern, ja dins els cíclics períodes gèlids, el color de referència és el blanc.
Ho indica l’Església també, però abans de que aquesta existís ja ho feia la neu o la gebrada.
El Solstici d’Hivern posiciona, malgrat la negror de les llargues nits, un punt de retorn.
De naixement nou amb innocència primerenca, que els Herodes de torn voldran sentenciar, reordenar, reconduir. Parlaran de justícia i mercat lliure. D’una llibertat per a tothom, quan no tothom té la mateixa posició i recurs.
Quan per exemple, el Dret a Decidir per un Món més democràtic i solidari, el posen sota sospita. Això entre altres coses molt més greus que amb colors solament no es poden explicar.

Josep Roca.

ANÀS, CAIFÀS I ALTRES.

Saber en detall qui varen ser Anàs i Caifàs és fàcil. Hi ha els llibres corresponents, existeix l’internet i els seus viaranys i també es pot preguntar, si cal, a persones iniciades en temes de la religió cristiana on aquests dos noms hi són vinculats. Millor fer-ho per diferents conductes i amb ciutadans coneixedors d'aquesta història, per tenir-ne més àmplia referència. Resumint, cercar l'experíència contrastada en amplitud.
L'expressió ciutadans, que he escrit en el paràgraf anterior, haig de manifestar que m'agrada.
"Ciutadans de Catalunya! Ja sóc aquí !" Va cridar el President Terradellas al balcó del Palau de la Generalitat en tornar. Malgrat el que es pugui dir, tot un exemple de fortalesa i vitalitat moral.
Vaig ser-ne testimoni afortunat a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. No ho oblidaré mai. Vaig comprendre molt més del que ja havia espigolat de la nostra dura però captivadora i estimulant història. Vaig sentir-me ciutadà d'esperit republicà i universal. Lliure del llast empobridor dels Anàs i Caifàs d'aquell moment, i amatent enfront dels que vindrien.
Així és la vida amb reptes permanents i administradors de moralina que volten aprop.
Darrerament en circula una de minsa d'expressió anomenada "ciudadanos/ciutadans". És sucedani i tinc la impressió que la seva data de caducitat és més propera del que diu el seu etiquetat. Això passa en productes de mala qualitat i força vegades cíclicament.
Tornant a Anàs i Caifàs. Eren ciutadans notoris ara fa uns dos mil anys, més o menys, allà per les terres de l'anomenat encara Mig Orient i a l'entorn de Jerusalem, ciutat eterna, diuen, com Roma o la més nostrada Girona inmortal.
Tant és el qualificatiu davant la magna trascendència.
Ells dos, sogre i gendre sembla, tenien el seu estatus i poder i els defensaven tan com fos necessari. Si calia ser injustos o mantenir desordre no se'n estaven. El més important eren els seus interessos, les seves avantatges. Això sí, predicaven força referent a la moral a una poble més aviat molt pobre i ignorant, però no li donaven solucions. Cap ni una per sortir-se'n de l'atzucac.
Sort que la ignorància no és perfecte. Ja mig mil·leni abans d'Anàs i Caifàs el pensament de les contrades gregues havia proporcionat lucidesa encara vigent.
Vam tenir la sort que aquells grecs van venir a les nostres costes amb la seva més avançada cultura. També per sort, al decurs d'aquests dos mil anys, la cultura universal ha anat avençant. Amb excessiu i elevat cost dissortadament, però avençant.
En els conflictes d'interessos, antics i nous, entre la necessitat pel progrés o el manteniment de feixucs privilegis, sempre s'hi pot trobar personatges que recorden a Anàs i Caifàs. Ací, aquí i arreu.
Som ara, ací, aquí i arreu comunicats al mateix moment gairebé. Gràcies als avenços de tot ordre que fa que quasi tot sigui molt ràpid pel que fa a dades.
És llavors que surgeix l'evidència de que cal reciclar el que diuent els Anàs i Caifàs actuals.
Afortunadament actualment les persones no passem fam en general, però cert és que en general, també, tenim molt desconeixament escampat, inconnex.
Desconeixement o ignorància, tant és. És el mateix que s'ha dit abans: Que si ciutat eterna o ciutat inmortal, tant és. Que si Anàs o Caifàs, tant és.
Insisteixo que som ara en quan a temps, i som on som en quan a lloc.
El que no val és la situació d'atzucac en que es troben els Països Catalans. Ara, ací i aquí, en lectura absoluta i transversal. Si algú no ho vol entendre que pensi en alló del "Corredor Mediterràni" i vagi aprofondint.
Mantenir la mateixa relació com fins ara amb el poder polític que rau a Madrid, o no voler veure com està canviant el Món al nostre entorn, en aquests anys i els reptes que ens cal assumir, és ser deixeble dels Anàs i Caifàs de torn.
Aquest, prediquen un fals "seny catalans que ara no toca".Ens diuen per exemple: "Ara parleu de les reformes al cotxe del President del Parlament". Patètica consigna via diari ABC amb el que això implica. També de l'ossa Hvala, magnificant-la. Que volta per contrades araneses enutjant els amos d'aquelles terres, diuen. Per Astúries i Cantabria això no passa i en tenen força més de la mateixa espècie. Igual que a Madrid en quan a despesa en vehicles oficials, retornant a la consigna primera.
Fins quan durarà l'esperit provincià tot picant al primer esquer que ens posen al davant ? Perquè l’espoli fiscal, recordem-ho, no s’atura. O això no toca, ni ara ni mai ?
Hi ha qui en viu d'això, i els Anás i Caifàs casolans pregonen el seu d'esquer.Contra la ignorància, coneixement contrastat i fora la demagogia aliena i interessada.
Fem pinya i compte! Amb intel·ligència ja fa mils d'anys que els éssers humans vam aprendre a triar el gra de la palla. Ah!!, i per cert, també els animals i tota font de vida tríen els seus nutrients, encara que tinguin gana.
Josep Roca.